Així ho va deixar Franco. Després d’una dictadura de quaranta anys que va aixafar per la força qualsevol intent de canvi social, es va assegurar que els que manaven aleshores, la banca i la patronal seguissin al seu lloc. Als últims anys de la dictadura i als primers de la democràcia es va veure un nou moviment obrer les lluites del qual anaven encaminades a aconseguir millors sous i condicions de treball. L’absència de sindicats cap als finals dels 70 va permetre que els obrers s’autoorganitzessin des de la base sense haver de respondre davant res ni davant ningú més que davant d’ells mateixos.
La tasca de la democràcia va ser i és aniquilar qualsevol canvi social, és a dir, qualsevol canvi que impedeixi que uns pocs puguin seguir manant sobre molts.
Els partits de dreta deien ser de centre i els de esquerres (PCE, i PSOE), així com els seus sindicats, es van dedicar a guanyar influència en les files potencialment perilloses per al règim i anul·lar qualsevol moviment de base.
Es van començar a concedir als treballadors petites engrunes del pastís, ajudes socials, sanitat i educació accessible per a l’obrer, i tot això acompanyat d’una bona dosi de propaganda. Ens van vendre la il·lusió d’una falsa llibertat: votar. La repressió va ser més subtil, més encoberta. D’una banda podíem fer el que volguéssim, però això sí, mentre no atemptés contra la pau social, la qual va ser pactada per partits i sindicats per tal de salvar els seus propis interessos. Ens van vendre la il·lusió que els rics decidien per igual que els pobres. Van deixar d’existir els obrers, ningú volia ser pobre. Tothom deia ser un ciutadà de classe mitjana.
Ens acostumem a no veure més enllà de les reixes, ens acostumem a veure aquesta situació com la única possible i la millor, a deixar les nostres decisions i vides en mans d’uns pocs, ens van comprar, ens van educar per ser obedients. Ens van fer dependre d’ells. Ens acostumem a no veure més opció que la de ficar un sobre en una urna.
A partir dels anys 90 quan ja havíem oblidat tot el nostre passat, contra el que lluitàvem, van començar a racionar encara més les engrunes: contractes precaris, ETTS, privatització de serveis públics… La nostra amnèsia col·lectiva no va saber fer front al que passava. Només anàvem a la vaga si els CCOO i UGT convocaven, és clar una vaga legal i una negociació que va quedar en no res. Era lògic, ens la van colar perquè ens van fer oblidar, ens oblidem que aquests sindicats són funcionaris de la patronal i del govern i que l’única cosa que fan és fernos delegar en ells nostra capacitat de decidir els nostres actes. Quina pressió pot fer una vaga d’un dia i negociada prèviament? Cap. És una falsa il·lusió: es respecten els serveis mínims i es dialoga amb els poderosos. Ens fan creure que podem parlar amb ells en igualtat de condicions, això és mentida. Dialogar amb aquell qui t’apunta amb una pistola no és diàleg, no s’està en igualtat de condicions. És sotmetre’s.
Actualment, han de retallar. Llistes interminables a la cua del metge, CAP’s i urgències tancats, ERE’S, retallades de sou, jubilació als 67, privatització de serveis públics, desnonaments i tot el que queda per venir: estem pagant la crisi, que no és més que la seva avaricia, una altra oportunitat més per poder seguir exprimint-nos millor. És normal, retallen on no els dol. Un empresari evitarà baixar-se el sou costi el que costi i un banquer blindarà el seu contracte i augmentarà la seva indemnització. Això es diu capitalisme. Aquest sistema està muntat basant-se en la desigualtat, un petit grup mana i una gran massa és explotada.
Arriben temps d’eleccions, arriba el temps de la falsa il·lusió que ens ofereix la democràcia. Si des dels anys 80 no ha governat més que el PSOE i el PP i damunt han blindat la llei electoral, algú es creu que va a guanyar un altre partit més “inclusiu i honest”?i encara que així fos, realment podria canviar molt?i encara que la democràcia la féssim més participativa o de base? què canviaria si seguim votant i delegant la nostra vida? què canviaria si les majories imposen a les minories? Si aquest sistema està muntat perquè uns manin i uns altres obeeixin, els que manen es van assegurar que els de a baix obeeixin i per a això faran el que calgui. El que anomenem Estat és l’estructura que fan servir per exercir el seu poder, ens imposen les lleis que ells decideixen, ens bombardegen amb la seva propaganda que ens ofereix la manera de vida que ells volen que tinguem, ens eduquen des que naixem i ens fan creure que som lliures. I si no ens ho creiem ja s’encarregarà la policia, la presó i l’exèrcit d’ensenyar-nos-ho.
Ens han esborrat tant la memòria que com a molt podem imaginar un petit canvi en l’estructura, imaginant-nos una democràcia més justa o un partit més honest però sense arribar al fons del problema. Mentre existeixi el poder, plasmat actualment en aquest sistema, seguirà havent-hi jerarquia i per tant desigualtat, mentre seguim delegant les nostres voluntats i la nostra vida, seguirà havent-hi desigualtat; mentre no tirem a baix aquesta estructura, aquest sistema de valors i aquest sistema econòmic mai serem lliures. Veiem els cartells als carrers dels partits, les paradetes als barris amb els seus globus, les seves cares a la tele, tots ben plantats, ens prometen la lluna. Que parin ja. El que diuen no s’ho creuen ni ells, no els volem més. En aquests últims mesos l’autoorganització per fer front a aquest malestar general s’ha vist reflexada als carrers, a les places, als llocs de treball, etc. Intentant trobar múltiples respostes de mil maneres diferents. S’han creat assemblees, s’han dut a terme accions apuntant als causants de la misèria, s’han impulsat vagues on ha esclatat tota la indignació, tota la ràbia. Ens adonem que les coses així no funcionen. No pot ser lògic que ens facin fora de casa per no pagar un lloguer i s’ho quedi el banc per vendre-ho a una altra família que tampoc ho podrà pagar, no pot ser normal que retallin el salari o ens acomiadin de la feina mentre la junta executiva viu amb tota sèrie de comoditats, no és lògic que cada 4 anys votem a un polític perquè decideixi per nosaltres en tots els aspectes de les nostres vides i decideixi aplicar una reforma laboral sense que puguem decidir aturar-la. Que se’ns emportin a l’Audiència Nacional per intentar bloquejar un Parlament on s’estan decidint coses que ens afecten. Hi ha alguna cosa que no funciona, que no és lògica. Potser el que no és lògic és que existeixin empresaris, que existeixin bancs. Potser el problema és que demanem a aquells qui ens trepitgen, en comptes d’enderrocar-los, que ens veiem incapacitats de dirigir les nostres pròpies vides. Parlem de drets que els amos ens concedeixen o no, en comptes de les necessitats vitals que hem de posseir. les-eleccions-passen.jpg La llibertat no es demana, es pren. La llibertat es pren mitjançant l’autoorganització. Hem començat a funcionar al marge de les institucions que representen l’Estat, sense intermediaris, fent patent que no ens representen ni els necessitem.Estem començant a generar xarxes de suport mutu als barris, si alguna té un problema al barri amb la banca, la feina, redades d’immigrants, desnonaments o desallotjaments executats per la policia, etc…totes el tenim.Ens organitzem nosaltres mateixes i no deixem que decideixin per nosaltres; responem col•lectivament a les agressions per part del poder, aquells qui exerceixen la violència quotidiana contra nosaltres i la legitima amb la fal•làcia del “bé comú”. Les retallades no són pel “bé comú”, retallen on no els hi fa mal; ells no perden res, nosaltres ho perdem tot . Per això, només ens falta perdre la por del tot. No votarem, perquè votar és delegar la nostra voluntat cap a ells, tant si el vot va a algun partit com si és nul o en blanc; és necessitar-los una vegada més, perquè no volem que s’aprofitin de nosaltres, perquè no alimentarem la màquina que ens aixafa, perquè no legitimarem l’engranatge democràtic. Ens autoorganitzarem d’igual a igual, sense delegar, lluitant contra el que ens oprimeix, dialogant entre nosaltres, construint el camí per poder ser lliures i així anar creant el món que volem cadascuna de nosaltres. Es fa camí al caminar. Contra les retallades, contra la banca, contra la patronal, contra els polítics, contra la democràcia.. Per l’autoorganització, per la solidaritat, per l’acció directa, per nosaltres mateixes. Per que la única elecció que de veritat importa és decidir entre resignar-se o rebelar-se. LA LLIBERTAT POT SER REAL JA.
Per tot això, convoquem a una jornada de reflexió i acció el dia 19 de Novembre a partir de les 11 del matí a Plaça Catalunya. 20-Ningú ens representa www.20Ninguensrepresenta.wordpress.com
