II Festival de Cinema Anarquista de Barcelona

14 05 2012

www.fcab.tk

Aquesta setmana tindrà lloc la segona edició del Festival de Cinema Anarquista de Barcelona. Diverses individualitats llibertàries de la ciutat l’ any passat decidir portar a terme un primer festival de cinema… “anarquista”. El més difícil és decidir què  és el cinema anarquista. Podria ser una forma de fer cinema autogestionària o contracultural, o podria ser una temàtica concreta sobre successos que puguin ser entesos sota aquesta etiqueta.

No obstant això, la pròpia paraula anarquista és tan Àmplia que podria agrupar una gran multitud de maneres d’entendre el món . No es pretén excloure a cap d’elles en un esdeveniment d’aquestes característiques, obert, plural i entès com una manera de promoció cultural llibertària. Davant la criminalització viscuda en els últims mesos serà una bonica forma de reivindicar la paraula “anarquista”

Duran 4 dies, del 16 al 19 de maig tindrà lloc la projecció de més de 30 pel·lícules, documentals i curts del més divers de l’anarquisme, Que van des de les temàtiques socials fins el cinema (Curts) d’autor i l’expressió contracultural. Destaquem, per dir-ne alguna, la pel · lícula d’Emilio, El eco de otros pasos, sobre els últims dies d’un anarquista espanyol exiliat a França; Raid on Reykjavik reloaded, sobre una espectacular acció directa d’alliberament animal realitzada a la Islàndia dels 80 contra un vaixell balener, No-res, Sobre la vida i mort de la Colònia Castells, barriada de Barcelona destruïda per l’especulació; 72 Horas, autonomía obrera en los setenta, el títol ja ho diu tot; En quart Grau, sobre les presons i el seu impacte en els familiars de les persones preses, o Somnis col · lectius, sobre les col · lectivitats durant la Revolució Espanyola de 1936-1939.

Es tracta d’ un programa divers, pensat per no parar de veure pel · lícules sobre històries “Anarquistes” de diferents temàtiques i per donar a conèixer una petita part del ric panorama de la creació audiovisual realitzada per gent llibertària en el nostre temps.

El Festival tindrà Lloc a Barcelona, al Barri del Raval, a la Casa de la Soli (C / Vistalegre 15) i el dissabte i a la FELLA (c / Joaquín Costa, 34).

Cada dia començarà Entre les 16h. i les 17h i durarà fins les 22:30 – 23h.





“Todo lo que es dominante me irrita, incluido en el propio seno de las minorías”

9 05 2012

Entrevista a Claire Auzias con motivo de su libro, recientemente editado en España por la editorial Pepitas de Calabaza, bajo el título “Gitanas. Hablan las mujeres «roms» de Europa”.

F.J.F. Andújar / Traducción: S. Carmona / Periódico cnt

Claire, ¿que nos puedes contar sobre este libro (el primero editado en España)?

Este trabajo es la respuesta a muchas de mis preocupaciones. En un primer tiempo, dar la palabra, o mejor dicho restituir la palabra a los que no la tienen y que sin embargo, sí,  tienen algo interesante que decir.

En lo que se refiere a las mujeres gitanas, mi experiencia feminista de la vieja escuela, me permitió darme cuenta que sistemáticamente se encuentran escondidas detrás de los gitanos que son siempre los principales interlocutores. En mis estudios profesionales, muy pronto fue patente que ellas eran incomprendidas y minusvaloradas. Estas son las razones por las cuales quise empezar abriéndoles una puerta en un contexto bien definido.

En Europa, los gitanos españoles son conocidos en el mundo entero. Mal conocidos, falsificados, pero todo el mundo sabe que hay gitanos en España. No es el caso en otros países. Poco saben que hay Sinti (Gitanos) en Alemania y en todos los países del mundo. Publicar este libro en España es un honor para mí. Espero que contribuya a la liberación de las mujeres gitanas y de su pueblo.

Hay una parte casi artística de fotografías de Èric Roset

Es cierto. Tengo por costumbre trabajar en dúo con Eric Roset por diferentes razones. La primera es porque lo conocí gracias al Centro Internacional de Investigación sobre el Anarquismo de Lausanne. Estaba ahí de prácticas. Nos caímos muy bien y nos hicimos amigos. Eric es el único fotógrafo que conozco que regala sus fotos militantes y que se tira la mitad de su vida con Los roma. Sus fotos tienen una cualidad particular. Todas son atípicas. Su meta no consiste en crear estética con la miseria. Pero al contrario, lo que pretende es resaltar situaciones: trabajan, desempeñan actividades masculinas, las adolecentes juegan a las cartas y están vestidas con vaqueros. Estamos muy lejos de los tópicos. En esas fotos, siempre se noto un fuerte respeto hacia la alteridad. Algunas son de una cualidad artística muy grande. Y esto, la editorial Pepita de Calabaza, lo captó muy rápido.

¿Qué recepción ha habido en España de tu libro?

Este libro ha recibido una mejor acogida en España que en Francia por múltiples factores. Gracias al trabajo del editor, gracias a la conciencia española del Pueblo Gitano, lo que no se da en Francia, y sobre todo gracias a una conciencia política general superior en España. Salió una crítica en El País no del todo buena, pero esto es positivo, artículos en las prensas regionales, una entrevista en la radio vasca. Nada de esto se produjo en Francia y sin embargo, sin prensa alguna, excepto anarquista, la primera edición del libro está agotada en Francia. Ahora, espero unir mis esfuerzos a los de las militantes feministas gitanas de España, como las de las asociaciones Romo para que vaya para adelante el reconocimiento de esas mujeres.

Tienes otro libro, publicado en Francia, sobre Louise Michel que puede ser tambien muy interesante, especialmente para el movimiento libertario en España y determinados círculos académicos. ¿Que nos puedes contar sobre este libro? ¿Se podrá ver algún día en España?

Si un editor tuviese interés en traducirlo, sería muy sencillo publicar esta biografía de Louise Michel en España, por supuesto. Fue un pedido de los responsables del sector editorial de la Federación Anarquista Francesa. Estaban creando una colección de biografías, un famoso, un anónimo, de dos en dos.

Estoy en contra del culto a la persona e intenté hacer de Louise Michel un icono de los sin voz, de los sin medallas, de los revolucionarios anónimos del siglo XIX que se identificaron a ella. Para mí, es una figura típica del feminismo anarquista y un emblema de la revolución, en un sentido abstracto, como en una pintura. Es interesante porque era un tanto loca, por lo menos en lo que tiene que ver con su vida privada. Tuvo una vida muy difícil y la revolución se convirtió en su única razón de ser. Se puede hablar largos ratos de Louise Michel. Los aspectos menos conocidos de su biografía son hoy en días los más interesantes. Para mí, fue un hito en mis relaciones y estudios con Los roms y los gitanos, ya que fue la primera anti colonialista francesa así como una intelectual de la igualdad entre los grupos humanos. La fraternidad de su relación con los Canaques de Nueva Caledonia, es una fuente de inspiración, ya que no era cosa habitual en el movimiento anarquista.

Parece que tus líneas de investigación se centran sobre el anarquismo, el feminismo y el pueblo gitano. ¿Que nos puedes contar sobre todo esto? ¿Que cosa llevó a la otra? ¿Tienes otros intereses?

No. En mi trabajo profesional, al día de hoy, no tengo otros intereses que no sean esas tres líneas: anarquismo, feminismo y etnia gitana. Pero existe un vector entre esas tres líneas: el concepto de minoría. No me interesa ninguna temática “mayor”. Para mí, tan solo las situaciones de minorías tienen sentido. Todo lo que es dominante me irrita, incluido en el propio seno de las minorías. Los anarquistas dominantes despiertan en mí  infinitas interrogaciones. Los que se creen que el anarquismo es tal cosa y no otra, los que piensan en término de dominación, de monopolio, no me interesan en absoluto. Y hay muchos. Lo mismo ocurre en el feminismo. También se conoce feministas dominantes. Hasta tal punto que esas feministas, que fueron en su tiempo subversivas se convirtieron en instrumentos oficiales y gobernantes.

Así por encima, ¿qué nos puedes contar entre una hipotetica relación entre el anarquismo y la cultura gitana?

Tienes razón al hablar de una hipotética relación entre cultura gitana y anarquismo. Todo el mundo conoce al gitano Helios Gómez. Hubo relaciones políticas y de solidaridad concreta entre anarquistas y gitanos, por lo menos en España. Una amiga gitana historiadora me comentó algunas de ellas. Se habla de casos de solidaridad durante la revolución, entre otros lugares, en Andalucía, entre algunos gitanos y anarquistas. Me parece que esas relaciones de ayuda se vinculaban a través de relaciones concretas de confianza real, de amistad y no mediante la abstracción política.

Por otra parte, los anarquistas, y según la misma fuente, no se libraron de los estereotipos, y hasta del racismo hacia los gitanos. Y no siempre supieron entender a los gitanos y su cultura. Abel Paz me contó una leyenda sobre Durruti y una columna, llamada “de los gitanos” que hubiese mandado construir sobre el frente de Aragón, para que  participase como “trabajadores verdaderos” a la revolución. En este punto mismo reside la incomprensión mayor que existe entre el anarquismo clásico y el Pueblo Gitano. La economía de Los roms, los gitanos no es en absoluto la nuestra. Y sin embargo, trabajan duro. Pero el ideal anarcosindicalista del trabajo minucioso, laborioso, austero, un trabajo cumplido en el dolor diario, no cuadra con la ética gitana. Los gitanos pueden participar de una revolución dejándoles todo su espacio de vida. Pero una revolución que les acorrala en unos conceptos de tipo “colonialista” no puede convenirles.

En el marco de las persecuciones, se dieron encuentros. Esta misma amiga me conto como los gitanos de Granada escondían en las cuevas anarquistas perseguidos, pero también me dijo apenada con sus propias investigaciones sobre una comunidad anarquista de los años revolucionarios habían demostrado que los gitanos eran considerados ahí como perezosos, sucios, inútiles, etc. En fin, lugares comunes.

¿Sigues activa en la Universidad? ¿Cómo ves el ambiente universitario sobre estos temas? ¿Cómo ha sido la recepción en la Universidad de tus trabajos y publicaciones?

¡Cuidado! ¡Que yo soy una universitaria fuera de lo común! No soy funcionaria. En otros tiempos, nuestras colegas italianas, nos llamaban las “lumpen-intelectuales”. Estoy con una beca de investigación para dos años más, pero sin vista al futuro. Soy una trabajadora intelectual precaria y lo he sido toda mi vida. Estuvo trece años en el paro, sin contar los años de marginalidad total que ni siquiera corresponden a un estatuto administrativo. Para que veas, cuando empecé con mis trabajos sobre gitanos, los gitanólogos me rechazaron (y me siguen rechazando, aun más los jóvenes que los viejos) y los universitarios ignoraban lo que significaba la palabra “Rom”. En esta época, tan solo un amigo investigador en filosofía me apoyó. Mucho antes, cuando hice mi tesis en 1978/1980 sobre la historia oral de los anarquistas, era una doble marginalidad. La universidad es un lugar de dominación y de conformismo. Tan solo acepta a los que garantizan su inmovilismo.

¿Como ves la situacion actual del movimiento anarquista y la del feminismo? ¿Has tenido algun tipo de militancia?

El movimiento anarquista vive hoy una situación ambivalente, contradictoria. Hay una multitud de luchas, por todas en el mundo, a las cuales los anarquistas se ven involucrados. Son luchas cada vez más sencillas de entender por parte de los anarquistas ya que tienen que ver claramente con las formas actuales del capitalismo. Por lo tanto, ahí, el anarquismo se encuentra cómodo y conoce perfectamente el lenguaje que hay que emplear. No hay dificultades ningunas para los anarquistas a la hora de apoyar tal huelga, tal ocupación, tal colectivo de sin papeles o de migrantes… Son temáticas tradicionales que no exigen ningunas reconversiones ideológicas para ellos.

En cuanto al feminismo, ¡hemos ganado! Hay cada vez más mujeres en todos los escalones de  la sociedad, encabezando el patronato internacional, los gobiernos de todos los continentes. Las injurias sexistas de los políticos son ahora identificadas como tal. Las mujeres salieron de sus reclusiones gracias al feminismo. Y como para cualquier otra lucha, son esas mujeres que el feminismo creó quienes marginalizan a sus compañeras, mandándolas al calabozo, al paro o a callarse. Por lo tanto, el feminismo está perdido. En su tiempo fue revolucionario. Ganó la partida a la reacción en su combate. Todo está por re-hacer. Nuestros compañeros siguen siendo inocentemente machistas: en el anarquismo, la teoría es cosa de hombres, hombres en corrillos. Y las mujeres anarquistas de diversas tendencias se niegan a unirse para que cambie esta situación. Se consideran feministas tan solo en el seno de sus propios aparatos (FA, CNT, etc). Las otras mujeres anarquistas de otras escuelas anarquistas no les interesan para nada. Por lo tanto, no hay un movimiento feminista anarquista pero tan solo grupúsculos sueltos y aislados. Las jóvenes repiten esloganes que para mi generación ya son obsoletos. Todos está por reinventar y la lucha de las mujeres, un día, empezará realmente.





Sopador pro Festival de Cinema Anarquista de Barcelona – 26 d’Abril

12 04 2012

Per fi, ja queda menys, ja s’acosta, un mes i mig i tindrem entre nosaltres el

II FESTIVAL DE CINE ANARQUISTA DE BARCELONA

i, per anar fent boca, montem un fantàstic SOPADOR VEGÀ:

Dissabte, 14 d’abril, 21h a l’Ateneu Llibertari de Sants.

Preus populars, xerrades insubstancials i entonació d’himnes del 36 amb un vi de garrafón a la mà
(només per les que aguantin fins a última hora).

- Cine Anarquista a Barcelona?
- Ni república ni hòsties!!!
- Ups…

Si encara no saps de què va: http://fcab.tk
Fes-ne difusió!!





[Mataró] Xerrada-Debat: “La necessitat d’una organització juvenil anarquista.”

12 04 2012

 

Organitza: Grup d’afinitat anarquista “L’Albada Social”, adherit a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertaries (FIJL)

 

Dissabte, 14 d’abril
Al local del Sindicat d’Oficis Varis de Mataró de la CNT
(C/ Nou de les Caputxines, 10 bis, Mataró)
11:00 – Pintada de mural.
14:30 – Dinar popular, 5€ (apte per vegans)
17:30 – Xerrada-Debat: “La necessitat d’una organització juvenil anarquista”.

 

Durant els últims anys els anarquistes hem viscut un canvi respecte a la manera d’entendre’ns i organitzar-nos, en especial els joves. A finals dels ’90 i principis dels 2000 van sorgir nombroses crítiques i qüestionaments sobre el que fins llavors era el Moviment Llibertari clàssic: la CNT, la FAI, la FIJL, etc. Sobretot la FIJL (Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries) havia estat, fins llavors, el referent de la lluita anarquista juvenil. Però a partir de la seva desaparició, en la militància “pública”, aquest referent va quedar buit, contribuint en la desaparició i la desorganització de la joventut anarquista.

Avui en dia: Què hem après? Hauríem d’apostar per les organitzacions anarquistes? Són necessaris els grups d’afinitat? De quina manera podem els joves anarquistes lluitar pels nostres ideals? Per què val la pena decantar-se: centres socials, ateneus, lluita obrera, sindicats, lluites de barris, grups anarquistes… ?

 

En el debat tractarem d’exposar el punt de vista que els joves de la FIJL tenim sobre aquestes qüestions, i el perquè pensem que hauríem de recuperar el model de la FIJL dels anys ’90.






Solidaritat activa amb els vaguistes i els empresonats

6 04 2012

Font: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/20232

Quan els polítics tenen por de perdre tota legitimitat del seu poder, reprimeixen sense escrúpols, quan són milers de persones que s’enfronten a la seva misèria, criminalitzen a través dels mitjans i apliquen mesures de càstig, vulnerant els principis de les seves pròpies lleis.

Des del 29 de març, hi ha 3 persones que estan en presó preventiva. A una d’aquestes, el Javi, la van detenir quan participava al matí en un piquet informatiu al barri del Clot, mentre l’Isma i el Dani van ser detinguts a un piquet de Zona Universitària.

Durant tota la jornada de protesta contra la reforma laboral i les retallades, es van dur a terme a Barcelona un total de 56 detencions, arribant a la xifra de 79 a la resta de Catalunya. Algunes d’elles van sortir en llibertat provisional després d’haver pagat una fiança de 3000 i 4000 euros, d’altres varen quedar amb càrrecs i hauran d’anar a signar a jutjats cada 15 dies, setmanalment o dos cops per setmana. També hi ha qui va sortir de la comissaria després d’haverrebut greus pallisses de la policia. A un noi, per exemple, van deixar a la porta de comissaria ambel fèmur trencat, sense diners i sense mòbil per la matinada, o dos altres que els hi van haver d’extirpar la melsa degut als cops de puny i patades propiciades pels mossos.

Tampoc no oblidem el centenar de ferits a causa de la brutalitat policial, que un cop més els mossos d’esquadra han utilitzat. Que en tinguem constància, només per les bales de goma, hi ha 20 persones ferides, un d’ells és un nen de 4 anys i dos d’ells s’han quedat sense visió.

Els mitjans de comunicació s’han encarregat des del primer moment d’estigmatitzar les vaguistes i de legitimar l’actuació policial: les pallisses, l’ús de piloteres o fins i tot, el retorn als gasos lacrimògens. Ho estan fent tot desviant el debat de per què milers de persones havien sortit al carrer decidides en un dia de vaga general. Pretenen  confondre’ns i dividir-nos tot sembrant la por, però les qui vam sortir aquell dia, que som moltes i moltes, vam sentir la força de saber-nos juntes, de saber-nos fortes i ja no l’oblidem. El 29 de març el carrer era nostre, i tot i que des de la matinada es produïren les primeres identificacions i detencions, la jornada de lluita va continuar endavant.

No obstant, tot i la repressió i els abusos policials que es van produir aquell dia, per a moltes de nosaltres el balanç de la jornada de lluita és positiu: les vies per accedir a Barcelona estaven tallades, molts comerços van tancar, centenars de milers de persones no van anar a treballar,  moltes també vam fer vaga de consum i vam donar una resposta massiva al carrer.

Ara que tres persones estan a la presó i que lluitem per al seu alliberament, recordem que vam decidir fer vaga perquè estàvem i estem cansades que unes poques persones decideixin sobre les nostres vides imposant unes regles del joc unilaterals i de dalt a baix. Des de la privatització de la sanitat i l’educació, els desnonaments i desallotjaments de qui no pot pagar un lloguer o hipoteca, a la nova reforma laboral que permet aberracions tals com un acomiadament per estar malalt, la fi dels convenis col·lectius o la lliure aplicació d’EROs,… Cada dia ens escanyen més, però també cada vegada ens enganyen menys.

Jurídicament, no es sosté que per desordes públics es privi algú de llibertat. Aquestes situacions ens aclareixen com funciona la “Justícia” i en mans de qui es troba. Felip Puig, amb les seves declaracions i amenaces de restringir el dret de reunió, endurir el codi penal i fomentar la delació ciutadana, així com el Govern estatal amb mesures com estendre la legislació antiterrorista als actes de vandalisme urbà, ens mostren que les lleis són eines polítiques. La decisió d’empresonar el Javi, l’Isma i el Dani no correspon a aspectes legals sinó a uns interessos concrets per paralitzar les protestes. Actituds del mateix caire es van donar a la manifestació de suport amb les empresonades i detingudes el dilluns dia 2 quan els mossos d’esquadra van detenir un home amb diversitat funcional, abandonant la seva cadira de rodes, deixant-lo en llibertat amb càrrecs de desordres públics la mateixa matinada.

L’aïllament i les amenaces no tenen lloc en la il·lusió de trobar-nos

La precarietat perd el seu pes quan ens donem suport mutu

Les retallades ens reafirmen en l’autoorganització

La repressió, fins i tot, l’empresonament de les nostres companyes, no ens atura quan partim de que…

… SI ENS TOQUEN A UNA ENS TOQUEN A TOTES!!

LLIBERTAT VAGUISTES EMPRESONADES!!
ABSOLUCIÓ PER TOTES LES COMPANYES ENCAUSADES EL 29M!!

Grup de Suport del Javi del Clot





Acte homenatge al naturista llibertari Albano Rossell

1 04 2012

El passat dissabte 31 de març, la CNT de Sabadell, juntament amb l’associació naturista FENACO, van retre homenatge a un anarquista sabadellenc i pioner del naturisme, Albano Rossell.

L’historiador Eduard Masjuan va fer una introducció molt interessant sobre Albano Rossell, i la seva relació amb Mateo Morral, Ferrer i Guàrdia i el naturisme llibertari i la seva importància aleshores, per l’emacipació i l’ajuda dels obrers de l’època.

Després, el naturòpata Àngel Parera, va realitzar una xerrada sobre la importància de l’alimentació en el dia a dia, com mengem en l’actualitat, la importància dels aliments biològics i de proximitat, amb diferents preguntes dels presents.

Finalment, en Masjuan ha explicat les diferències lògiques dels pioners naturistes llibertaris amb el naturisme actual, sense perdre de vista que molts d’ells ja van preveure els perills del desenvolupament de les nostres ciutats i de la insostenibilitat de les mateixes, que amb el volum i l’especulació empresarial, ens fan perdre el control de moltes coses, fins i tot el que produïm i el que mengem.

Com anècdota, la placa que la FENACO volia entregar a la CNT per homenatjar a Albano Rossell, no va arribar a temps a causa de la Vaga del 29M, si és per això, podem esperar uns dies. Perquè després diguin que la Vaga no va tenir cap efecte.

Més informació:

Albano Rossell:  http://sehina.blogspot.com.es/2012/02/el-naturismo-integral-de-albano-rosel.html

Eduard Masjuan: http://iberlibro.com/buscar-libro/autor/eduard-masjuan/

Àngel Parera: http://www.biosfera.cat:8888/biosfera/

FENACO: http://naturopatiafenaco.org





Acte en homenatge a Albano Rosell.

28 03 2012

L’Organització Col·legial Naturopàtica FENACO junt amb la CNT de Sabadell, organitzen un acte homenatge a Albano Rosell en reconeixement a la seva inestimable labor en pro de la divulgació i pedagogia del Naturisme en general i més concretament del Naturisme Llibertari. element bàsic de la professió de naturòpata.

Tindrà lloc:
El dissabte dia 31 de Març d’enguany, a les 18:00 h.
A la seu de la CNT de la Ciutat, al Passatge Edgardo Ricetti, 16 (perpendicular al C/. Vilarrubias, a prop de la Plaça Marcet).
On es farà entrega d’una placa commemorativa, l’historiador, Eduard Masjuan, glossarà per sobre la vida i obra del homenatjat i parlarà sobre el moviment llibertari i el naturisme, i haurà una xerrada-debat sobre Alimentació i Salut a càrrec del naturòpata i membre de la FENACO, Àngel Parera.

No cal dir que esteu tots i totes convidats.





Qui creu encara que s’ha de posar l’altra galta? [29M VAGA GENERAL]

19 03 2012
29mweb.jpg
 

Qui creu encara que és millor apretar-se al cinturó i esperar temps més bons? Que val més deixar fer “als que en saben”, confiar en les promeses dels polítics d’un color o d’un altre, en els sindicats i els experts de tot tipus?
Qui creu encara que és millor no protestar, passar desapercebut a la feina, dir que si a tot? Agrair que tenim feina o agrair que cobrem l’atur, agrair que al menys tenim casa o agrair que no hem de demanar al carrer?
Qui creu encara que els seus problemes són només seus? Que mirant només per ell, fent tot el que li manin i trepitjant a qui sigui, podrà sortir-se’n?

Qui creu encara que tot el que està passant és normal, un error tècnic, una irregularitat que és solucionarà en pocs anys? Que els canvis que ataquen brutalment les nostres condicions de vida són temporals, i no han vingut per quedar-se? Que tornarem a un passat on tot estava bé? Qui creu encara que aquest passat on totes érem iguals i hi havia benestar per a tothom ha existit realment? Que no ens van vendre la il·lusió de les classes mitjanes, de la felicitat a través del consum, de les llibertats democràtiques dins un capitalisme amable? Qui creu que abans no hi havia misèria i explotació, i no que ja hi era però ha anat agreujant-se i estenent-se amb cada nova tornada de rosca, amb la nostra submissió, amb el nostre “deixar fer”?

Qui no veu encara que, ho vulguem o no,
estem enmig d’una lluita salvatge?
En una lluita entre la riquesa econòmica d’uns
i les necessitats humanes d’uns altres.
En una lluita on ens ho juguem tot.
En una lluita on una part ataca i l’altra no es defensa

El 29 de març sortirem al carrer i anirem a la vaga. Però no per seguir el joc d’uns buròcrates sindicals que ens han traït un cop rere l’altre. Sortirem al carrer i anirem a la vaga per dir PROU, per deixar clar que NO ENS DEIXAREM PEGAR durant més temps i que LLUITAREM PER LES NOSTRES VIDES.

Octaveta en PDF: http://www.mediafire.com/?2dn9ol79hlep1yl





Cartell per la Vaga General del 29M

13 03 2012

Cartell PDF:

cartell vaga general








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.