Grècia, des de fa anys és un referent per a les lluites llibertàries i revolucionàries d’arreu del món. El desembre del 2008 va esclatar una revolta social arreu del territori arran de la mort d’un jove de 15 anys, l’Alexis Grigoropoulos, a Atenes. La revolta va ser notícia arreu del món i, des de aleshores els llibertaris i anticapitalistes han sigut part activa del moviment de lluita al carrer.
A Gècia l’anarquisme en les seves diferents varietats és un moviment potent i amb forces simpaties socials, present en els diferents barris de les poblacions de tot el territori grec, amb potents centres socials i activitats culturals de tota mena, també present en l’àmbit laboral, guanyant conflictes mitjançant l’acció directa, és a dir, sense intermediaris i, alhora, solidari amb les lluites socials que arrelen arreu de l’estat, com ho va ser, just abans de la mort de l’Alexis, amb les lluites a les presons (per a més informació vegeu aquest llibre de les pàgines 83 a 98) o en els conflictes solidaris vers els migrants, els quals pateixen tot tipus de repressió per part de l’estat i les organitzacions satèlits feixistes existents a Grècia.
Grècia va ser un estat que, a l’igual que l’espanyol, va tenir una dictadura durant gran part del segle XX, però a diferència d’Espanya, allà l’anomenat procés de transició vers la Democràcia no va trobar en un principi el recolzament d’allò que es coneix com les esquerres. Allà van tenir molt clar que l’anomenada transició només representava una neteja de cara del règim capitalista vigent. La lluita contra la dictadura, per tant, en els seus últims anys, va ser molt més potent que a Espanya o Catalunya, igualment, el procés mitificador que hem patit a Espanya d’aquells anys (mitjançant la televisió, sistema educatiu, etc) que ens explica un procés impecable i que ens portà “al millor dels mons possibles” no es va produir a Grècia. Per tant, en certa manera, el substrat cultural de lluita al carrer és present encara a la societat grega i, al no creure en la democràcia, tampoc creuen que els mitjans pacifistes, almenys en gran part de la població, siguin les úniques eines de lluita disponibles. L’estat, a diferència d’Espanya, no és vist com un agent salvador i omnipotent, és vist com quelcom al servei del Capital i dels interessos dels poderosos. La cultura política grega és, per tant, diferent a la què tenim en aquestes contrades.
A diferència d’Espanya, per exemple, el moviment homònim dels “indignats” grecs té com un dels seus pilars aglutinadors certs tints racistes i xenòfobs, sent un moviment pro-estat i, segurament, aglutinador de cert apoliticisme i dretanisme social, a més a més de ser una eina emprada per l’estat per tal de dividir els moviments combatius grecs (veure notícia relacionada aquí). A diferència d’Espanya, l’estalinisme, és a dir, aquell tipus de “marxisme” (només tindria el nom) dogmàtic i excloent, vanguardista i demagògic, encarnat pel partit PAME i el sindicat KKE, tenen presència social. Espanya, en aquest sentit, amb l’entrada de les idees eurocomunistes durant el tardofranquisme o, fins i tot amb les polítiques durant la dictadura de l’anomenada “reconciliació nacional”, el marxisme va allunyar-se progressivament de l’estalinisme, optant una part important del mateix vers la socialdemocràcia reformista, grups més minoritaris vers l’autonomia obrera i l’apropament a les lluites antiautoritàries o integrat en lluites d’alliberament nacional com podria ser el cas d’una part important de l’Esquerra Independentista. Només, de vegades, podem trobar manifestacions estalinistes en organitzacions minúscules com ha resultat ser, en el cas de Catalunya, certs comunicats sobre Grècia en organitzacions com el PCPC, el qual ja es va cobrir de glòria durant la manifestació del passat 1 de maig a la tarda, criticant durament els manifestants que van atacar edificis i propietats dels rics a Barcelona.
Llegeix la resta d’aquesta entrada »
