[Valencia] Homenaje a las víctimas del franquismo en el cementerio

17 04 2012

Como cada año, el Fòrum per la Memòria del País Valencià organizó un acto en memoria de las víctimas del franquismo en el cementerio de Valencia al cual acudió una gran cantidad de gente. El programa transcurrió según lo previsto pese a la prohibición del ayuntamiento a poner música y se pudo escuchar el Himno de Riego, La Internacional y A las Barricadas así como dos canciones del cantautor Pau Alabajos.

El acto comenzó con un recorrido por el cementerio hasta las fosas comunes donde se tapó el monolito fascista que hay sobre ellas y se hizo una ofrenda de flores. Tras un minuto de silencio se leyó un manifiesto y seguidamente se repartieron papeles con los nombres de las víctimas entre los asistentes para que cada uno leyera uno. Estos papeles se dejaron junto a las flores anteriormente depositadas.





1r de maig: A recuperar els carrers!

4 04 2012

El 4 de maig de 1886 va tenir lloc a Chicago la Revolta de Haymarket, en la qual la policia va disparar indiscriminadament contra milers d’obrers. Tres dies abans, va començar una vaga per exigir la jornada de vuit hores. Es va aconseguir, però a un alt preu: una brutal repressió contra els obrers en general i els anarquistes en particular i una pantomima de judici (“Els màrtirs de Chicago”). Són els fets que commemorem els treballadors cada Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors.

I de tornada al segle XXI, estem en un 2012 en el qual hem vist com una nova Reforma Laboral ens retornava d’un cop de ploma, novament, a 1886. Aquest brutal segle XIX, que tant identifiquem amb Dickens i que tractem inútilment d’imaginar. En va perquè és impossible que ens puguem posar en la pell d’aquests treballadors que van sofrir el més descarnat i inimaginable d’un Capitalisme que avui gaudeix d’una insultant i prepotent salut. S’acaben els convenis col·lectius, els contractes de treball indefinits, les indemnitzacions per acomiadament, la tutela judicial… Sabíem, no obstant això, que totes aquestes ‘concessions’ fetes fa més de trenta anys, se’ns arrabassarien a la mínima que baixéssim la guàrdia. Es va abandonar la lluita, la militància, el sindicat, la solidaritat i la consciència de classe. Aïllats i indefensos, una crisi, a manera de cop de puny a l’estómac, i de genolls; Reforma Laboral, a manera de puntada a la cara, i al terra. Vençuts, exhausts i moribunds, derrotats definitivament per la Revolució Industrial, encara que avui ja no és Industrial, i difícilment hi haurà Revolució.

Però mentre hi hagi un sol obrer en peus, i pedres al camp, hauran de tenir enemic i guerra. I no són pocs els que s’estan aixecant. Perdent, poc a poc, la por a una crisi que possiblement es converteixi en estructural, els treballadors que encara es creuen com a tals miren al seu voltant, veuen als seus companys, tan miserables i currants com ells, encaixen mans i aixequen punys. Tornen a aquests sindicats que mai haurien d’haver d’abandonar, si és que ho van fer alguna vegada. I els que mai es van unir demanen carnets. Un sindicalisme de classe, assembleari, que no es limitarà només a aconseguir minsos augments salarials i descansos per a l’entrepà. Anarcosindicalisme. El mateix que va aconseguir, el 1919, la jornada de vuit hores es recupera, lentament però progressivament, per fer front als nous reptes. L’atur, la precarietat, les subcontractacions… Es van acabar els sindicats majoritaris, els comitès d’empresa i els convenis sectorials. Nosaltres sabem a qui serveixen els comitès i les eleccions sindicals. Via lliure per a l’acció directa. Via lliure per als treballadors i les treballadores. Amb sigles o sense elles, però en bloc, davant de l’empresari, negociant de tu a tu. No cal ser creatius i innovadors en la negociació: protestes, vagues i sabotatges han demostrat ser tremendament efectius. Paral·lelament, hem de recuperar els espais culturals, modelant les alternatives de la societat postcapitalista. Ateneus i cooperatives han de convertir-se de nou en els llocs on ens socialitzem i visquem al marge d’una societat que no ens vol per res més que per produir per deu pagant-nos tres, parafrasejant a Kropotkin. Perquè hauria d’espantar-nos als anarcosindicalistes la seva Reforma Laboral? Comencem l’àrdua però estimulant tasca de la reconstrucció del moviment obrer. El dia 1 de maig és un bon dia per començar. Potser no s’esperaven que els sortiria tan bé, aquesta Reforma que es va fer per això, precisament:

El Primer de Maig, els treballadors a recuperar el carrer!

Actes del 1er de Maig a diferentes localitats de la Regional Catalano-balear:


Tarragona: La CNT de Tarragona organitzarà diferents actes a la seva localitat durant el 1 de Maig.
Barcelona: Hi haurà mitin-manifestació al parc de les 3 Xemeneies (Avda. Paral·lel amb Ptge la Canadenca) de Barcelona a partir de les 10’00. A les 14:00 hi haurà paella vegetal i ecològica.
Mallorca: Diferents actes els dies 29 i 30. El dia 1, manifestació a les 11:30 h en la Plaça d’espanya a Ses Voltes (Parc de la mar) Palma.
Per trobar més informació sobre els actes convocats pel 1er de Maig, podeu consultar http://www.cnt.cat/agenda/





Acte en homenatge a Albano Rosell.

28 03 2012

L’Organització Col·legial Naturopàtica FENACO junt amb la CNT de Sabadell, organitzen un acte homenatge a Albano Rosell en reconeixement a la seva inestimable labor en pro de la divulgació i pedagogia del Naturisme en general i més concretament del Naturisme Llibertari. element bàsic de la professió de naturòpata.

Tindrà lloc:
El dissabte dia 31 de Març d’enguany, a les 18:00 h.
A la seu de la CNT de la Ciutat, al Passatge Edgardo Ricetti, 16 (perpendicular al C/. Vilarrubias, a prop de la Plaça Marcet).
On es farà entrega d’una placa commemorativa, l’historiador, Eduard Masjuan, glossarà per sobre la vida i obra del homenatjat i parlarà sobre el moviment llibertari i el naturisme, i haurà una xerrada-debat sobre Alimentació i Salut a càrrec del naturòpata i membre de la FENACO, Àngel Parera.

No cal dir que esteu tots i totes convidats.





[Sabadell] “Nuestro objetivo es recuperar la movilización obrera”

16 03 2012

CNT a FONDO: Fed. local de Sabadell

Uno de los territorios donde la CNT está recuperando el protagonismo perdido es el de las ciudades industriales de Catalunya, allí federaciones locales como la de Sabadell han visto crecer, de manera exponencial, su militancia y presencia laboral en los últimos años. De esa renovada actividad hablamos con Manel y Arnau, secretario General y de Organización, respectivamente.

Redacción – periódico cnt

¿Cuántas secciones sindicales hay, y en qué empresas y sectores?

Tenemos presencia en empresas grandes como Yamaha u Opencor, también en la empresa pública de limpieza urbana y algunas empresas pequeñas.

¿Ha habido recientemente algún conflicto laboral o actividad en alguna empresa que destaque entre las demás?

Se podría considerar así la lucha de las compañeras de la residencia “Casa de les Monges” por lo efectiva, puesto que han conseguido mejoras en su día a día, como el reconocimiento de la sección con readmisión de la delegada, retirada de sanciones a compañeras, consecución de material de salud laboral y eliminación de las horas extras nocturnas… todo sin intervención jurídica.

También la presentación de un contrainforme al ERE de Yamaha, con la ayuda de los compañeros del Comité Regional o las movilizaciones por la readmisión del compañero de Opencor, donde contamos con la solidaridad de muchos sindicatos.

¿Cuáles diríais que son los aspectos más positivos y más negativos de vuestro sindicato?

El aspecto más positivo es, sin duda, la militancia, que sigue creciendo, cohesionada y responsable, todos coincidimos en premisas como el respeto a los trabajadores en general, nadie juzga a nadie, y colectivizamos los conflictos siempre de acuerdo con los implicados.

Otro aspecto positivo es considerar el sindicato como una herramienta, eso significa que la usamos, pero no es nuestra, es de todos, lo que hace entender el sindicato con respeto y sin posesión.

En cuanto a lo negativo, nos falta encontrar la manera de que todos participemos en las tareas y coordinarnos mejor. Por otro lado, pese al aumento de militancia, nos gustaría que fuera aún mayor para estar más presentes en las diferentes luchas de la ciudad: Plataforma de Afectados por la Hipoteca, defensa de la Sanidad y Educación públicas, etc. Por otro lado, el local donde estamos está situado en un lugar escondido y es viejo por lo que nos estamos planteando cambiar y hacer más visible nuestra presencia en la ciudad. Por  último, somos un sindicato que ha empezado a crecer hace muy poco y nos queda mucho trabajo para ganar más presencia en el ámbito laboral

¿Cómo definiríais el ambiente de conflictividad sindical o/y obrera en vuestra localidad, más allá de la CNT?

Creemos que la situación laboral en la ciudad, o en la comarca del Vallès, es de mínimos, las empresas que se han estado enriqueciendo todos estos años, ahora, con la excusa de la crisis, estan presentando EREs practicamente sin oposición. No es novedad que el sindicalismo que se basa en la representatividad  ha ayudado a esas empresas, primero a lucrarse, y ahora vemos con impotencia cómo se van y nos quedamos sin trabajo. Los sindicatos mayoritarios en general, no responden a la defensa de los puestos de trabajo, sino que pactan siempre a la baja o negocian ERES.

¿Tenéis algún tipo de relación con otras fuerzas sindicales en Sabadell?

Tenemos reuniones de trabajo con CGT y hemos llevado a cabo acciones conjuntas, también tenemos relación con la izquierda independentista en las movilizaciones.

Consideramos positivo trabajar con los sindicatos más combativos, pero eso no quita que sigamos pensando que el sistema sindical de representatividad es claramente perjudicial para los trabajadores

¿Cuál es la postura del sindicato hacia el movimiento 15-M?

Al principio participamos en la acampada a nivel individual, pero nos fuimos desengañando. A diferencia de otros sindicatos de CNT somos muy críticos respecto algunos planteamientos del movimiento:

El dogma ciudadano-pacifista: la mitificación de la noviolencia, defendida por el sistema y difundida por los mass media, ha sido aceptada por gran parte de los   movimientos sociales, la consideración de que la autodefensa es una forma de violencia ilegítima, llegando al extremo de dejar que la policía te abra la cabeza delante de los medios para demostrar el carácter pacifico de los acampados, o también esa defensa de los partidos minoritarios frente al bipartidismo. Nosotros no creemos en el parlamentarismo, en la delegación de nuestros problemas en profesionales de la política.

El lado positivo es que ha servido para que personas se implicaran en las luchas sociales como la de los afectados por la hipoteca, evitando deshaucios, o en defensa de la Sanidad Pública.

La CNT, sin ánimo de controlar este movimiento, mediante la participación de afiliados/as a título individual, ha dejado claro que tiene propuestas válidas para crear una sociedad autogestionaria  y que, a la vez, puede ser una herramienta útil para mejorar la situación actual.

¿Cómo veis el panorama local en cuanto a agitación social –más allá de la lucha sindical-?

El panorama social libertario en Sabadell va avanzando, del 15 M surgió una casa ocupada, el ateneo libertario va creciendo y el sindicato también.

Por lo que respecta a la llamada “izquierda parlamentaria”, al perder poder político tanto en Catalunya como en el Estado, radicaliza su discurso, lo que perjudica a los trabajadores, al no traducirse en nada más que propaganda. Si bien desde CNT podemos coincidir individualmente con ella en la defensa de los servicios públicos, no olvidamos su papel cuando gobernaban, ICV persiguiendo los movimientos contestatarios desde Interior; ERC, defendiendo el Plan Bolonia desde Educación o la larga lista de traiciones del PSOE. El problema no són únicamente los recortes de los gobiernos de CiU y PP, sino el propio sistema capitalista. Nuestra lucha es a largo plazo y no responde a recuperar el poder como la izquierda institucional, sino a recuperar la movilización del movimiento obrero y a crear alternativas al sistema.

¿Podríais hacer una pequeña introducción a la composición de clases actual en Sabadell?

Como otras ciudades de Catalunya, Sabadell es una ciudad formada, básicamente, por clase trabajadora desde finales del s. XIX, con la industrialización téxtil, aspecto que se fortaleció en los 60 del pasado siglo, con la inmigración del sur que llegaba a las ciudades industriales y que supuso la formación de nuevos barrios y el crecimiento de la ciudad. Con la reconversión industrial de los primeros años de la democracia, muchas fábricas textiles tuvieron que cerrar, aumentando el sector servicios pero también el paro y las luchas obreras. Quedó aún un tejido industrial considerable, que está siendo poco a poco desmantelado. Un ejemplo claro de eso es el ERE en una de las fábricas locales más importantes, La Unidad Hermética (ahora Cubigel), fabricante de compresores frigorificos.

Si antes Sabadell se caracterizaba por una fuerte movilización obrera, actualmente se ha perdido ese aspecto. Las causas son diversas: reconversión hacia el sector terciario, consumismo, medios de comunicación… Pero también el modelo sindical de CCOO y UGT, que provoca la delegación de las problemáticas en profesionales del sindicalismo (liberados) y la falta de independencia de las subvenviones. Precisamente nuestro objetivo es justo el contrario: recuperar la movilización obrera.

Por otro lado, en el centro de la ciudad existe una importante burguesía de toda la vida, ejemplo de eso sería la familia Gorina, propietaria de talleres textiles que cerraron hace pocos años y donde la CNT estuvo presente en el conflicto.





L’esquerra institucional i el sindicalisme representatiu: Una de les causes de la desmobilització i pèrdua de consciencia de la classe treballadora

28 02 2012

L’esquerra institucional

L’esquerra institucional pretén transformar o superar el sistema, encara que només sigui teòricament, mitjançant la participació en eleccions, és a dir des de dins el sistema. Aquesta esquerra, exceptuant algun repuntament –com les últimes eleccions generals on una part del vot del PSOE va anar a parar a IU-, porta patint un retrocés accentuat des de finals dels anys 90. L’esquerra institucional apart d’entrar en el joc electoral ha acceptat ser un gestor més del sistema capitalista en aliança amb el PSOE, eliminant tota crítica a aquest o referència a la lluita de classes, a l’explotació capitalista, a l’imperialisme, l’internacionalisme,etc, bona mostra d’aquesta esquerra institucional serien partits com ICV-EUiA. Aquest partit quan governava va optar per dirigir el Departament d’Interior, reprimint els moviments contestataris i les protestes estudiantils contra el Pla Bolonya –Defensat a capa i espassa per el Departament d’Educació amb Huguet d’ERC-, votant a favor de la llei d’Educació o aprovant més retallades socials. I és aquest partit el que un cop perdut el poder de la Generalitat, es reclama defensor de les polítiques socials i intentar pescar vots del moviment del 15M.

L’esquerra institucional ja inicià des de la transició una sèrie de claudicacions, les direccions del PCE i el PSUC dominades per l’eurocomunisme van rebutjar la República i assumiren el règim monàrquic, la democràcia liberal, l’imperialisme de la futura Unió Europea. Destacar l’acceptació dels Pactes de la Moncloa, acords entre les principals formacions polítiques amb representació parlamentària, les associacions empresarials i CCOO, -UGT el recolzaria més endavant- la CNT va ser l’únic sindicat que s’hi va oposar. Aquests pactes, entre altres coses, reconeixien l’acomiadament lliure, la contenció de la massa monetària i la devaluació de la pesseta i suposava l’inici de la reconversió industrial.

L’esquerra institucional ha perdut la seva capacitat de mobilització al carrer, centrant-se únicament en mantenir els seus privilegis institucionals i en organitzar actes i mítings per pescar votants que els hi garanteixin el manteniment de la poltrona.

Una part de l’esquerra, pretén mantenir el teixit associatiu i la lluita al carrer conjuntament amb la via institucional. Aquest cas, seria el de l’esquerra abertzale o al de l’esquerra independentista a Catalunya. Nosaltres però, no creiem en cap tipus de delegacionisme per molt que es mantingui la lluita al carrer, ja que un poble amb les seves pròpies estructures i organitza’t de baix a dalt no necessita ningú que el representi.

El sindicalisme representatiu

A nivell sindical es va aprovar la LOLS i el model sindical representatiu, CNT es va oposar i s’oposa a aquest model, perquè com s’ha demostrat ha allunyat els treballadors de les seves decisions, delegant-les en professionals del sindicalisme –alliberats-, a més cada sindicat rep un percentatge de subvencions segons el nombre de delegats sindicals que aconsegueixi, aquests poden decidir, firmar i negociar per tu i imposar-te la seva voluntat i queden durant 4 anys fora del teu control. Si ets precari/a o treballes en una petita empresa no podràs participar en aquestes eleccions.  Aquest sistema de representativitat, basat en la cultura de la delegació, és en part responsable de la desmobilització de la classe treballadora.

Canvis profunds en el si de la classe treballadora

Altres causes també importants d’aquesta pèrdua de consciencia de classe, serien la irrupció de la societat de consum, les transformacions en la industria com les deslocalitzacions, privatitzacions, reconversions, subcontractacions,etc. Aquest canvis van suposar la desaparició de la homogenitat obrera al disparar-se el sector de serveis i de la construcció, les subconcractes, el treball de la immigració,etc; i els seus valors tradicionals: vida col·lectiva, solidaritat de classe, internacionalisme,etc. Tot i que aquests valors ja havien sigut en gran part destruïts pels 40 anys de dictadura franquista. Aquests valors van ser substituïts per l’individualisme, la competitivitat agressiva, el culte al diner fàcil. Aquests valors són reproduïts pels mitjans de comunicació de masses i la cultura del consum. El fracàs de l’esquerra institucional i la victòria ideològica dels valors del capitalisme, expliquen l’àmplia victòria del PP, CiU i l’augment de partits xenòfobs com PxC. Tots aquests factors haguessin pogut ser mitigats i combatuts si l’esquerra no s’hagués institucionalitzat, abandonant les lluites de base. Per tant, nosaltres estem a l’altre cantó d’aquesta esquerra.

El paper i les respostes de l’anarcosindicalisme al segle XXI

Tampoc l’anarcosindicalisme de la CNT va aconseguir crear una alternativa sòlida basada en les seccions sindicals i les assemblees, al model de Comitès d’empresa. I aquí ens toca fer autocrítica, apart de totes les causes que he exposat anteriorment, o la repressió del casa Scala, també cal apuntar a les eternes disputes internes, les escissions, l’ autoexclusió, i les discussions entorn de qui era o no anarcosindicalista, discussions on la CNT no hauria de caure, sinó demostrar mitjançant la pràctica sindical, què és l’anarcosindicalisme.

Però, en els últims anys, per desgràcia dels que donaven la CNT per morta, aquest sindicat lentament però imperablement, en multitud de ciutats i pobles de Catalunya i la resta de l’estat, creix i s’implanta. En sectors tan divervos com l’aeroportuari amb seccions sindicals a Flightcare, Servicios Aeroportuarios, WFS, SPANAIR, per part de sindicats com l’Hospitalet de Llobregat, també a Iberia, ITP, Renfe,etc per part del sindicat de Transports de Madrid En el comerç, a Ginos, Capbrabo, Mercadona (en conflictes arreu de l’estat), la Botiga del Pa, o en serveis d’atenció telefònica com el 061 o el 112. En l’administració pública, destacar la lluita dels companys de l’Ajuntament de Manresa. Fins i tot assentant-se a negociar amb multinacionals com Ferroser, Clece o Mercadona. O amb la creació de nous sindicats a Andalusia, o l’augment de l’afiliació i presència sindical a territoris com Galicia, Canàries, Balears (Palma). En el cas de Sabadell després d’anys d’ostracisme estem augmentant l’afiliació i el més important, la militància, i creant seccions com la Residència “Casa de les monges” a Cervelló, recolzada per gran part de la plantilla o SMATSA. Són les seccions amb diversos afiliats, amb suport dins la plantilla, les que s’estabilitzen i es fan fortes, és per això que acostumem a rebutjar seccions unipersonals, ja que fàcilment patiran repressió per part de l’empresa.

La llista és molt llarga i no acaba ni de lluny a aquí, els motius són evidents, la conversió de la CNT, després de potser masses anys, en el que sempre havia sigut: un sindicat contundent, eficaç, oposat al model pactista i delegacionista de les eleccions sindicals i les subvencions, un anarcosindicat. Un model que a més, queda tocat amb la última reforma laboral, on perden pes els convenis col·lectius i la capacitat de negociar dels sindicats, guanyant pes els convenis d’empresa. La CNT però no ha d’oblidat tampoc la seva vessant social i cultural, amb les lluites en defensa del territoris, els centres socials, la sanitat i educació, i la creació de biblioteques i centres d’estudis com el Francesc Sabat a Terrassa, Frederica Montseny a Badalona, la creació de la revista Estudios a nivell confederal. Si la classe treballadora ha canviat també ho ha fet el moviment llibertari, passant del clàssic MLE -CNT-FAI-FIJL (el seu equivalent actual serien les FIJA) a l’heterodoxia i dispersió en diferents sindicats que es reclamen anarcosindicalistes -i que encara que alguns s’entestin a negar-ho tenen llibertaris entre les seves files-, Ateneus Llibertaris, grups d’afinitat,etc. És especialment amb tots  ells, juntament amb els que formaven l’anarquisme clàssic als llocs on siguin presents, on la CNT ha de buscar aliances d’igual a igual , en les mobilitzacions i lluites contra el capitalisme.

No cal ser però triomfalistes, el cert és que la CNT continua sent un sindicat minoritari i ens queda molta feina per aconseguir ser una alternativa al sindicalisme representatiu.

De moment com ha fet sempre aquest sindicat, cal continuar les mobilitzacions contra les retallades i les polítiques econòmiques iniciades pel govern del PSOE i profunditzades amb l’actual govern del PP. Especialment important teixir llaços d’unió amb les organitzacions sindicals, col·lectius llibertaris, ateneus, Centres Socials,etc que creuen que els drets no es negocien, sinó que es defensen i conquereixen.

La lluita és al carrer i a les empreses i no a les institucions ni als comitès

Sec. Organització

SOV Sabadell





Xerrada de la CNT a Esparreguera

20 01 2012





En record dels màrtirs de Chicago

10 11 2011

El 11 de novembre de 1887 van ser executats els sindicalistes i anarquistes George Engel, August Spies, Adolf Fischer, Albert Parsons, mentre que el també condemnat, Louis Lingg es va suicidar abans del crim d’estat perpetuat per la democràcia ianqui. Van ser condemnats en el marc de les mobilitzacions en favor de la jornada de 8 hores del maig de 1886, l’origen de la celebració del primer de maig. Altres companys van ser empresonats. El judici va ser una farsa.

A dia d’avui, 124 anys després de la seva mort a mans del capitalisme liberal-democràtic, des de la CNT-AIT de Sabadell oferim el nostre record vers aquests lluitadors que van sacrificar la seva vida a favor d’una societat més justa i que pensàven que una societat autogestionària i sense jerarquies era l’ideal pel qual s’havia de lluitar. La seva memòria encara està present en les nostres lluites actuals!

Més informació sobre el màrtirs de Chicago  en aquest enllaç (escrits d’en Ricardo Mella).





Homenatge a Josep Lluís Facerías

29 08 2011

Aquest dimarts 30 d’agost es realitzarà un acte d’homenatge a Barcelona al company anarquista i guerriller, mort en plena acció l’any 57, Josep Lluís Facerías. En “Face” o “Petronio” no sabem que en pensaria sobre un aspecte de l’acte: està organitzat per la CUP de Nou Barris i el col·lectiu afí a l’esquerra independentista “Trobada Alternativa de Nou Barris” (per veure el cartell clicka aquí)

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Benvinguda a “Sabadell llibertari”

30 07 2011

Des del blog de la CNT-AIT de Sabadell volem donar la benvinguda a un altre blog de la nostra ciutat i de tendència llibertària: “Sabadell llibertari“. A primer cop d’ull sembla un projecte amb molt potencial i enriquidor per a la cultura llibertària.

De moment predominen els articles de caire històric escrits en un llenguatge molt divulgatiu. Des de la CNT-AIT de Sabadell ens alegrem de l’aparició de mitjans com aquest nou blog!

Salut i llibertat!

Avant, sempre avant!

Per veure el nou blog clicka aquí 

Secretaria de Premsa i Propaganda de la CNT-AII de Sabadell





EN RESPOSTA A L’ARTICLE DE JOAN BARRIL A “EL PERIÓDICO” DEL 19 DE JULIOL

30 07 2011

El periodista Joan Barril en un article seu de l’edició del 19 de juliol de “El Periódico”, i al voltant dels fets posteriors al cop d’estat feixista del 18 de juliol del 1936, escriu les següents paraules: “Tiros, enfrentamientos de guardias de asalto, formación de la Guardia Civil fiel a la república y, por la puerta de atrás, reparto de armas a los incontrolados que iban a tomar Zaragoza o que, en el peor de los casos, se dedicaban a dar siniestros paseos a patronos, encargados, capataces o curas...”

Aquestes paraules denoten o bé una absoluta falta de coneixement històric, o una intenció fragant de reescriure i manipular la historia. No cal ser molt entès en la matèria, ni haver llegit molt al respecte, per saber que la CNT dies previs al cop d’estat ja estava preparant la resposta de la classe treballadora convocant vaga general. El 18 de juliol va llençar els seus militants que heroicament desarmats o amb armes precàries es van enfrontar a l’exèrcit caient nombroses víctimes defensant un règim republicà que no era capaç en els primers moments ni de reaccionar ni de inicialment entregar les armes a les organitzacions sindicals –a Barcelona majoritàriament la CNT- que varen ser el principal front que va aturar el cop d’estat.

Les columnes de milicians de la CNT que varen marxar voluntàriament a donar la vida cap al front d’Aragó deixant les famílies i tot el què tenien aquí, i que varen fer retrocedir els feixistes fins quasi arribar a Saragossa no es mereixen aquestes paraules i molt menys d’un periodista com Joan Barril. Per exemple, la columna Durruti que va estar al front d’Aragó i de seguida va marxar cap a Madrid quan la capital va ser abandonada pel govern de la República, ningú li pot negar el mèrit que va ser l’element principal per mantenir lliure Madrid fins més tard que la caiguda de Catalunya. Per altra banda, sobre les accions incontrolades de venjança o justícia popular els primers dies del cop d’estat, cal dir que pràctiment van desaparèixer amb la creació del comitès de milícies, impulsats per la CNT, organització sindical predominant i àmpliament majoritària aleshores a Catalunya, però que en un acte de generositat i col·laboració va voler implicar a la resta de forces sindicals i polítiques i a la pròpia Generalitat.

Aquest acte no va ser recompensat quan els elements del PCE, i del PSUC a Catalunya, seguint ordres de Stalin i amb la passivitat de la resta de forces polítiques i sindicals, aniquilaren nombrosos militants llibertaris –com Camilo Berneri- i trostquistes del POUM –com el seu dirigent Andreu Nin- durant els fets de maig del 1937, i obriren les txeques per torturar i assassinar impunement.

Salut!

 

Eduard Delgado

Secretari general de la CNT de Catalunya i Balears








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.