L’esquerra institucional
L’esquerra institucional pretén transformar o superar el sistema, encara que només sigui teòricament, mitjançant la participació en eleccions, és a dir des de dins el sistema. Aquesta esquerra, exceptuant algun repuntament –com les últimes eleccions generals on una part del vot del PSOE va anar a parar a IU-, porta patint un retrocés accentuat des de finals dels anys 90. L’esquerra institucional apart d’entrar en el joc electoral ha acceptat ser un gestor més del sistema capitalista en aliança amb el PSOE, eliminant tota crítica a aquest o referència a la lluita de classes, a l’explotació capitalista, a l’imperialisme, l’internacionalisme,etc, bona mostra d’aquesta esquerra institucional serien partits com ICV-EUiA. Aquest partit quan governava va optar per dirigir el Departament d’Interior, reprimint els moviments contestataris i les protestes estudiantils contra el Pla Bolonya –Defensat a capa i espassa per el Departament d’Educació amb Huguet d’ERC-, votant a favor de la llei d’Educació o aprovant més retallades socials. I és aquest partit el que un cop perdut el poder de la Generalitat, es reclama defensor de les polítiques socials i intentar pescar vots del moviment del 15M.
L’esquerra institucional ja inicià des de la transició una sèrie de claudicacions, les direccions del PCE i el PSUC dominades per l’eurocomunisme van rebutjar la República i assumiren el règim monàrquic, la democràcia liberal, l’imperialisme de la futura Unió Europea. Destacar l’acceptació dels Pactes de la Moncloa, acords entre les principals formacions polítiques amb representació parlamentària, les associacions empresarials i CCOO, -UGT el recolzaria més endavant- la CNT va ser l’únic sindicat que s’hi va oposar. Aquests pactes, entre altres coses, reconeixien l’acomiadament lliure, la contenció de la massa monetària i la devaluació de la pesseta i suposava l’inici de la reconversió industrial.
L’esquerra institucional ha perdut la seva capacitat de mobilització al carrer, centrant-se únicament en mantenir els seus privilegis institucionals i en organitzar actes i mítings per pescar votants que els hi garanteixin el manteniment de la poltrona.
Una part de l’esquerra, pretén mantenir el teixit associatiu i la lluita al carrer conjuntament amb la via institucional. Aquest cas, seria el de l’esquerra abertzale o al de l’esquerra independentista a Catalunya. Nosaltres però, no creiem en cap tipus de delegacionisme per molt que es mantingui la lluita al carrer, ja que un poble amb les seves pròpies estructures i organitza’t de baix a dalt no necessita ningú que el representi.
El sindicalisme representatiu
A nivell sindical es va aprovar la LOLS i el model sindical representatiu, CNT es va oposar i s’oposa a aquest model, perquè com s’ha demostrat ha allunyat els treballadors de les seves decisions, delegant-les en professionals del sindicalisme –alliberats-, a més cada sindicat rep un percentatge de subvencions segons el nombre de delegats sindicals que aconsegueixi, aquests poden decidir, firmar i negociar per tu i imposar-te la seva voluntat i queden durant 4 anys fora del teu control. Si ets precari/a o treballes en una petita empresa no podràs participar en aquestes eleccions. Aquest sistema de representativitat, basat en la cultura de la delegació, és en part responsable de la desmobilització de la classe treballadora.
Canvis profunds en el si de la classe treballadora
Altres causes també importants d’aquesta pèrdua de consciencia de classe, serien la irrupció de la societat de consum, les transformacions en la industria com les deslocalitzacions, privatitzacions, reconversions, subcontractacions,etc. Aquest canvis van suposar la desaparició de la homogenitat obrera al disparar-se el sector de serveis i de la construcció, les subconcractes, el treball de la immigració,etc; i els seus valors tradicionals: vida col·lectiva, solidaritat de classe, internacionalisme,etc. Tot i que aquests valors ja havien sigut en gran part destruïts pels 40 anys de dictadura franquista. Aquests valors van ser substituïts per l’individualisme, la competitivitat agressiva, el culte al diner fàcil. Aquests valors són reproduïts pels mitjans de comunicació de masses i la cultura del consum. El fracàs de l’esquerra institucional i la victòria ideològica dels valors del capitalisme, expliquen l’àmplia victòria del PP, CiU i l’augment de partits xenòfobs com PxC. Tots aquests factors haguessin pogut ser mitigats i combatuts si l’esquerra no s’hagués institucionalitzat, abandonant les lluites de base. Per tant, nosaltres estem a l’altre cantó d’aquesta esquerra.
El paper i les respostes de l’anarcosindicalisme al segle XXI
Tampoc l’anarcosindicalisme de la CNT va aconseguir crear una alternativa sòlida basada en les seccions sindicals i les assemblees, al model de Comitès d’empresa. I aquí ens toca fer autocrítica, apart de totes les causes que he exposat anteriorment, o la repressió del casa Scala, també cal apuntar a les eternes disputes internes, les escissions, l’ autoexclusió, i les discussions entorn de qui era o no anarcosindicalista, discussions on la CNT no hauria de caure, sinó demostrar mitjançant la pràctica sindical, què és l’anarcosindicalisme.
Però, en els últims anys, per desgràcia dels que donaven la CNT per morta, aquest sindicat lentament però imperablement, en multitud de ciutats i pobles de Catalunya i la resta de l’estat, creix i s’implanta. En sectors tan divervos com l’aeroportuari amb seccions sindicals a Flightcare, Servicios Aeroportuarios, WFS, SPANAIR, per part de sindicats com l’Hospitalet de Llobregat, també a Iberia, ITP, Renfe,etc per part del sindicat de Transports de Madrid En el comerç, a Ginos, Capbrabo, Mercadona (en conflictes arreu de l’estat), la Botiga del Pa, o en serveis d’atenció telefònica com el 061 o el 112. En l’administració pública, destacar la lluita dels companys de l’Ajuntament de Manresa. Fins i tot assentant-se a negociar amb multinacionals com Ferroser, Clece o Mercadona. O amb la creació de nous sindicats a Andalusia, o l’augment de l’afiliació i presència sindical a territoris com Galicia, Canàries, Balears (Palma). En el cas de Sabadell després d’anys d’ostracisme estem augmentant l’afiliació i el més important, la militància, i creant seccions com la Residència “Casa de les monges” a Cervelló, recolzada per gran part de la plantilla o SMATSA. Són les seccions amb diversos afiliats, amb suport dins la plantilla, les que s’estabilitzen i es fan fortes, és per això que acostumem a rebutjar seccions unipersonals, ja que fàcilment patiran repressió per part de l’empresa.
La llista és molt llarga i no acaba ni de lluny a aquí, els motius són evidents, la conversió de la CNT, després de potser masses anys, en el que sempre havia sigut: un sindicat contundent, eficaç, oposat al model pactista i delegacionista de les eleccions sindicals i les subvencions, un anarcosindicat. Un model que a més, queda tocat amb la última reforma laboral, on perden pes els convenis col·lectius i la capacitat de negociar dels sindicats, guanyant pes els convenis d’empresa. La CNT però no ha d’oblidat tampoc la seva vessant social i cultural, amb les lluites en defensa del territoris, els centres socials, la sanitat i educació, i la creació de biblioteques i centres d’estudis com el Francesc Sabat a Terrassa, Frederica Montseny a Badalona, la creació de la revista Estudios a nivell confederal. Si la classe treballadora ha canviat també ho ha fet el moviment llibertari, passant del clàssic MLE -CNT-FAI-FIJL (el seu equivalent actual serien les FIJA) a l’heterodoxia i dispersió en diferents sindicats que es reclamen anarcosindicalistes -i que encara que alguns s’entestin a negar-ho tenen llibertaris entre les seves files-, Ateneus Llibertaris, grups d’afinitat,etc. És especialment amb tots ells, juntament amb els que formaven l’anarquisme clàssic als llocs on siguin presents, on la CNT ha de buscar aliances d’igual a igual , en les mobilitzacions i lluites contra el capitalisme.
No cal ser però triomfalistes, el cert és que la CNT continua sent un sindicat minoritari i ens queda molta feina per aconseguir ser una alternativa al sindicalisme representatiu.
De moment com ha fet sempre aquest sindicat, cal continuar les mobilitzacions contra les retallades i les polítiques econòmiques iniciades pel govern del PSOE i profunditzades amb l’actual govern del PP. Especialment important teixir llaços d’unió amb les organitzacions sindicals, col·lectius llibertaris, ateneus, Centres Socials,etc que creuen que els drets no es negocien, sinó que es defensen i conquereixen.
La lluita és al carrer i a les empreses i no a les institucions ni als comitès
Sec. Organització
SOV Sabadell
