Un que no ha anat a les mobilitzacions dels indignats

Opinió personal

Com ja tots deveu saber dissabte i avui 15 de maig i  han hagut diverses manifestacions arreu de l’estat per celebrar l’aniversari del 15M.

Perquè no vaig a les mobilitzacions dels indignats:

-Perquè no em sento identificat en aquest moviment, ja que les propostes que realitza són en tot cas per protegir l’estat del benestar i millorar la democràcia parlamentària: incrementar el control sobre la classe política i les transaccions econòmiques, elevar els impostos als més rics i a la banca, protegir i millorar els serveis públics o el queda d’ells (sanitat, educació, transports), més participació de la població en els assumptes polítics,etc. Mesures que no intenten superar el sistema capitalista i la democràcia liberal, sinó a aturar els atacs contra “l’estat del benestar” i enfortir-lo. És impossible que els governants acceptin aquestes mesures quan són els els que reben favors i són endollats a les grans entiats financers i multinacionals, i és impossible que les rendes altes o els bancs acceptin aquestes mesures sense oposar-si amb tots els mitjans. És impossible que l’economia de lliure mercat accepti aquestes mesures quan mercats com la Xina, l’India, Brasil,etc països que estan augmentant el seu PIB espectacularment (que no vol dir que això es tradueixi en una millora de les condicions de vida de la població) i la única solució per competir amb aquests països emergents és acabar amb l’estat del benestar i equiparar-nos al marc laboral d’aquests països. Per tant les úniques alternatives al capitalisme són l’economia planificada “socialista” que ja hem vist els seus resultats, o defensar aquests serveis públics mentre es va creant una societat paral·lela  autogestionària. I no vull ser pessimista, però d’això estem a anys llum.

Tampoc penso que el simple fet d’acabar amb el bipartidisme com reclama la plataforma “Democracia Real Ya” que actua com a grup de pressió dins el 15M, suposi l’assoliment d’un sistema on la gent pugui decidir sobre els temes que afecten les seves vides. Per això cal acabar amb l’estat, aparell al servei de les classes dominants que no li interessa que la gent s’organitzi i prengui les seves pròpies decisions sense professionals de la política, ja que això suposaria la seva fi. Tot estat és jeràrquic, també els estats socialistes tenen les seves castes privilegiades: Els membres destacats del partit, els intel·lectuals fidels el règim, els càrrecs de l’exèrcit. L’estat, mai podrà està al servei del poble.

-Perquè les manifestacions massives puntuals sense parar la producció, serveis i comunicacions no serveixen de res. Ja vaig viure l’experiència de participar a les manifestacions massives contra la Guerra de l’Iraq, resultat: La guerra va continuar i el PSOE va guanyar les eleccions continuant la guerra a l’Afganistan i augmentant els efectius a aquest país. Les manifestacions massives pel sol fet que siguin massives no suposen cap transformació social. La única manera de canviar les coses, l’únic llenguatge que enténen els poderosos i el que els hi fa més mal, són tres paraules: La Vaga, el boicot i el sabotatge. Només parant la producció, boicotejant i sabotejant les empreses,  i prenent-ne el control quan sigui posible (o almenys de moment defensant els treballadors mitjançant seccions sindicals i assemblees), és quan de veritat es fa mal al sistema. Però clar, potser això també és violent i alguns creuen o ens volen fer creure que acampant a places o presentant firmes a l’administració podrem canviar el sistema. De fet l’acampada de Barcelona per exemple, només va molestar una mica quan ja portava massa temps i atacava la imatge turística de la marca Barcelona.

-Perquè no em considero un ciutadà pacífic (tampoc un violent). La última proposta del 15M sobre aquest tema ha sigut que ens posem aquests braçalets:

El terme ciutadà elimina les diferències entre explotadors (banquers, patronal, clase política,etc) i explotats (treballadors, treballadors en situació d’atur, jubilats amb una pensió de misèria,etc). El més greu del cas és que la paraula ciutadà ha calat fins i tot dins l’esquerra “contestatària”, així podem trobar comunicats d’aquesta que en comptes de referir-se a treballadors, explotats o oprimits, ens parlen de ciutadans, eliminant les diferències de clase. Joan Rosell president de la CEOE, el rei d’Espanya, la Duquesa de Alba,etc també són ciutadans.

http://www.ara.cat/societat/recomana-manifestants-mantinguin-actitud-pacifica_0_697130389.html

Aquests nois ens conviden a que ens quedem quiets al terra esperant que ens obri el cap la policia, és important que ens gravin els mass media per demostrar que som ciutadans pacífics. Els violents han de ser denunciats i expulsats:

-Perquè un moviment que sigui anunciat i ben vist pels mass media, indica que no és un moviment que suposi cap perill pel sistema, ni que les seves idees ho poguin suposar. Jo no veig que per exemple les protestes o vagues de la CNT siguin anunciades cada dos per tres pel diari Público, entre altres, en tot cas només s’anuncien alguns actes culturals i històrics de la CNT, que sempre queda bé parlar dels anarquistes si es fa referència al passat. I a sobre encara hem de sentir coses, com que la Cooperativa Integral Catalana vol comprar el domini d’internet de Público per 240.000 euros http://maspublico.org/compra-de-publico-es/, com si Público (diari progre del grup Mediapro) hagués sigut mai un mitjà anticapitalista i com sinó hi haguéssin publicacions anarquistes o anticapitalistes  (Solidaridad Obrera, La Directa, Diagonal…) Una altre pregunta és qui finança plataformes com Democracia Real Ya i qui hi ha el darrere perquè demanin el vot a partits minoritaris i diguin que l’abstenció no serveix de res, o demanin la circumscripció única i d’on treuen els diners per les seves publicacions gratuïtes  a tot color.

-Perquè no entenc algunes coses com que es creïn coordinadores i comissions per tractar temes laborals, quan ja existeixen eines útils per la defensa dels treballadors, els sindicats (i no parlo de CCOO, UGT…).

-Assembleitis: No crec en la utilitat d’assemblees  multitudinàries amb gent d’ideologies a vegades fins i tot contraposades. Si, l’assemblea és el millor sistema d’organització,però també poden ser manipulades per professionals polítics de la oratòria, poden ser interminables i inoperatives sinó es va amb unes propostes concretes i es debaten,  parlant del sexe dels àngels, intentant lligar o intentant captar gent per tal moviment polític (cosa que sindicats, partits parlamentaris i extraparlamentaris i grupuscles de tot tipus han fet). Per la CNT Sabadell seria molt fàcil lloar el 15M com han fet tants mitjans de comunicació, partits i sindicats (fins i tot la CNT a nivel confederal i algún dels seus sindicats), però en aquest sindicat hi ha gent partidària d’aquest moviment i forces altres molt crítics, i no hem d’enganyar a ningú per ser més simpàtics i intentar captar afiliats. Les assemblees poden ser manipulades i per si soles no són el millor sistema, poden esdevenir un petit parlament, fins i tot un petit estat amb un pensament únic entorn el “pacífisme” amb la seva policía per vigilar els “violents” i els “provocadors”.

Alguns llibertaris diuen que s’ha d’anar a les places a convencer la població. Jo em nego a anar a les places a convencer a ningú i no em vull posar nerviós discutint-me amb gent que em defensarà votar a partits minoritaris, la utilitat de sentar-se o estirar-se al terra quan carrega la policia, els que diuen que tots som ciutadans indignats independenment que siguem d’esquerres o de dretes, banquers o treballadors, els que criminalitzen i denuncien altres formes de lluita com el boicot o el sabotatge,etc. Durant la meva vida m’he discutit bastantes vegades i discutint el resultat acostuma a ser enfadar-se i que els altres segueixin pensant igual. La millor manera d’aprendre i canviar d’opinió és equivocant-se, jo no he pensat sempre igual i a base de l’experiència i d’equivocar-me penso així. Per tant qui vulgui anar a les places a convèncer que hi vagi, qui pensi que està fent la revolució o canviant alguna cosa que ho pensi i qui el 15M li ha suposat un canvi tan radical a la seva vida per tatuar-se el seu símbol, doncs endavant. Al cap d’un temps algunes d’aquestes persones seguiran pensant que la mobilització pacífica ciutadanista és la única via i altres no. La única cosa positiva que li veig el 15M és que a partir d’aquí algunes persones s’han començat a conscienciar i a mobilitzar-se, alguns continuaran demanaran millores per retornar a l’estat del benestar i altres intentaran transformar la realitat.

Potser sóc un sectari, però no penso perdre el temps anant a assemblees, discutint-me amb gent i seguint uns mètodes de lluita -imposats- que considero inútils. Prefereixo invertir el meu temps en activitats que considero més productives i evitar arribar de mal humor a casa. Amb tots els respectes pels companys/es llibertaris que estan dins d’aquest moviment.

Un afiliat a la CNT Sabadell

Eleccions a Grècia, creix l’abstenció, l’esquerra, i els neonazis entren al parlament

Les eleccions d’ahir 6 de maig a Grècia han suposat l’enterrament del bipartidisme, el ND i el PASOK, partits del govern encarregats d’imposar la troika, han patit un fort revés. El PASOK passa de 160 escons a 41, perdent més de 2 milions de vots i el conservador ND, tot i perdre 1.100.000 votants passa de 91 a 108 escons, ja que al ser la força més votada rep automàticament 50 escons de regal. Els dos partits no obtenen majoria i hauran de pactar amb altres forces per formar govern. L’altre triomfador de la nit ha estat la federació d’esquerres SYRYZA que obté més d’un milió de vots i passa de 13 a 52 escons. Per últim el KKE, partit marxista-leninista ortodox que acostuma a realitzar les manifestacions al marge de les altres forces d’esquerres anticapitalistes i dels anarquistes i que més d’una vegada han topat amb aquests, per exemple quan militants del KKE defensaven el parlament davant la votació de nous ajustos, passa de 21 a a 26 escons, augmentant lleugerament en 20.ooo votants més respecte a les eleccions del 2009. L’escissió de tendència centre-esquerrana de SYRYZA, Esquerra Democràtica, ha entrat al parlament amb un 6% dels vots. Els independents, una escissió del ND que s’oposa a les retallades, ha aconseguit el 10% dels vots.

L’abstenció ha sigut també alta, un 34,91%, el 2009 va ser d’un 29,1%, hem de tenir en compte que a Grècia és obligatori anar a votar, tot i que no es multa sinó s’hi va. L’augment de SYRYZA i la devallada de ND i el PASOK, es deu el rebuig de la població als ajustos imposats per la troika, l’abstenció es pot explicar pel desencantament amb els polítics i les institucions gregues i també per un fort moviment llibertari que compta amb centenars de milers d’activistes, actuant fora i contra les institucions i que ha realitzat una campanya a favor de l’abstenció i per l’autorganització.

La noticia més negativa de la jornada, és que el partit neonazi l’Alba Daurada ha entrat amb força al parlament amb un 6,97% dels vots i 440.000 vots, gran part d’aquests vots provinents de l’ultradretà LAOS i de sectors descontents amb ND. Aquest partit té contactes amb sectors de l’exèrcit i la policia, controlen grups para-estatals que es dediquen a apallissar a immigrants, gent d’esquerres,etc. El problema és que  l’entrada el parlament suposarà que ingressaran diner públic i tindran quota de poder.

En aquest vídeo es pot observar com els neonazis obliguen a posar-se dempeus als periodistes quan entra el seu líder:

Serà difícil formar un govern, el ND i el PASOK no sumen majoria, hauran de buscar el suport de l’Esquerra Democràtica i/o dels independents. I per altre banda, la suma de tots els partits a l’esquerra del PASOK -SYRYZA, KKE i Esquerra Democràtica-, no suma majoria, tot i que sempre pot venir Europa ha posar un dels seus governs tècnics, quan els governs titelles dels mercats no funcionen correctament.

Resultats eleccions 2012 a Grècia:

http://national12.ekloges.dolnet.gr/index.php?lang=en

Un afiliat a la CNT Sabadell

Barcelona: Crónica de la ola represiva tras la huelga general del 29 de marzo

Font: http://es.contrainfo.espiv.net/2012/04/25/barcelona-cronica-de-la-ola-represiva-tras-la-huelga-general-del-29-de-marzo/

Sigue una pequeña crónica de las fechas más importantes del mes de abril, que dan un mapa de la agudización continua de la represión en el Estado español, y especialmente en Cataluña, tras los acontecimientos de la huelga general del 29 de marzo. Dadas las circunstancias del Estado de excepción que quiere imponer el régimen democrático, a la vista también de la cumbre del Banco Central Europeo, que se llevará a cabo el 3 de mayo en Barcelona, además de su intento de atemorizar al movimiento anarquista y subversivo, a través de detenciones y la histeria mediática de los altavoces del Poder, hacemos un llamamiento a lxs compas de estar alerta y contribuir en las numerosas tareas de contra-información para que podamos difundir con más éxito lo que acontece desde una perspectiva revolucionaria. ¡Adelante compañerxs, por la difusión del fuego!

Contra el sistema, els seus defensors i els seus falsos crítics [Sec.Organització SOV Sabadell]

Primer va ser el document de la CGT de Barcelona, no només desvinculant-se dels disturbis, cosa que com a sindicat legal és respectable, sinó dividint els manifestants entre encaputxats que provoquen incidents i ells que dónen la cara i es manifesten pacíficament i com no la habitual infiltració de Mossos d’Esquadra disfressats d’antisistema, veure comunicat a aquí: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article6978

Ara li toca com no, al famós pacífista Arcadi Oliveras, que iguala la violència dels encaputxats que atacaven símbols del capitalisme com el BBVA o l’Starbucks, als mossos que atacaven els manifestants: http://rac1.org/blog/noticies/programes/el-mon-a-rac1/arcadi-oliveras-la-violencia-dels-antisistema-es-equiparable-a-la-dels-mossos/.  Així per ell és igual cremar un contenidor o aquests símbols del capital –destrosses materials- que atacar i ferir persones com van fer i fa la BRIMO dels Mossos d’Esquadra.  Arcadi Oliveras ja va fer el mateix durant la manifestació davant el parlament quan un grup de persones van increpar diversos parlamentaris: http://www.vilaweb.cat/noticia/3898632/20110615/arcadi-oliveres-condemna-violencia-manca-respecte-diputats.html. Que còmode que és condemnar altres formes de lluita a través dels mitjans de comunicació de masses, desde la còmode posició de profesor de universitat, sent conseller assessor dels progres-liberals d’ATTAC  i en el seu moment membre del Comitè de Seguiment dels Acords del Tinell d’ICV i  militant en ONG’S subvencionades. És una sort no patir la misèria a què ens sotmet el sistema, i netejar la consciència a través de la caritat cristiana. Felip Puig és la cara desagradable, Arcadi l’amable, però ambdós pertanyen a la mateixa moneda.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I aquí tenim un model d’article d’opinió d’una bona ciutadana, extret del 20 minutos del dimarts 10 d’abril:

REBUIG DEL

VANDALISME

El riu d’imatges que va produir

la darrera vaga general no són

pròpies d’un país desenvolupat.

Un local cremat, treballadors

agredits, contenidors incendiats…

i per desgràcia un

llarg etcètera. Això és una vaga?

La primera estimació de

l’Ajuntament de Barcelona determina

en 200.000 euros la xifra

a què ascendeix la destrossa

del mobiliari urbà. Tot i així,

lluny d’aquestes xifres, trobem

una imatge pèssima de Barcelona.

Tanmateix, em pregunto:

qui és el covard? Aquell que

exerceix el seu dret de treball

o aquell que va amb la cara tapada

i l’agredeix? Em sembla

que la resposta està prou clara.

Ara bé, si la justícia detén

aquests encaputxats i al cap

de 24 hores tornen a estar al

carrer, no sé a on anirem a parar!

Mireia Nonell

 

Com a bona ciutadana la Mireia està indignada per les greus destrosses materials provocades pels vàndals el dia de la Vaga, i demana més mà dura. Felip Puig està orgullós de ciutadanes com ella. Res a dir dels treballadors/es que no van poder exercir el dret a Vaga, de les persones ferides pels Mossos d’Esquadra, de la violència dels ERE’S, de la violència de l’explotació laboral, de la violència dels desnonaments, de la misèria en què ha de viure la majoria de la població mundial. El més greu pel bon ciutadà és que la “marca” Barcelona es vegi tacada per la violència contra béns materials, entre ells un Starbucks especialista en explotar els seus treballadors/es i els camperols d’Etiopía o Chiapas o un BBVA que inverteix en empreses armamentístiques. Pel bon ciutadà és més important la imatge de Barcelona i Catalunya al món que la misèria diària a què ens sotmet aquest sistema.

Hi ha qui està preocupat per la imatge que es dóna del seu sindicat o organització a la opinió pública. La imatge real de cada sindicat o organització, es forma a partir del treball fet per aquest, en el seu espai i en el seu context. La imatge que ens hem de treballar és la que es forma de nosaltres aquells/es amb qui tenim relació, a qui ens dirigim directament. La imatge que es dongui de CNT a “la opinó pública” a través dels mass media serà dolenta o simplement no serà, ens ignorarant o faran el buit, pel fet de ser un sindicat revolucionari i independent de tot poder polític i econòmic.

Qui es va tapar a la pasada Vaga, no éren únicament policies infiltrats com diues alguns “revolucionaris/es”, ni “niñatos” plens de proclames insurreccionalistes com diuen altres, sinó també treballadors/es, aturats/des, estudiants, joventut precària i un llarg etcètra. Tot i que segons La Vanguardia tot es deu a l’arribada de joves radicals italians: http://www.lavanguardia.com/politica/20120408/54282903647/brote-violento-barcelona-matriz-anarcoitaliana.html

També hem hagut d’escoltar més d’una vegada que els disturbis posen en perill als nens que van a les manifestacions amb les seves famílies. Per valorar si està bé o malament el fet que a les manifestacions hi vagin nens petits, primer faria falta explicar si una manifestació és un moment de lluita o un moment d’oci. Una manifestació no és un parc d’atraccions, ni la Rúa d’un carnaval, ni el circ, encara que per desgràcia a vegades algunes ho semblin. En una manifestació, i a més en una manifestació d’una Vaga General, on ha augmentat la misèria provocada per la crisi capitalista i també la resposta de la població, no és gaire difícil pensar que es poden produïr disturbis. Els nens són nens, deixem que jugin al parc.

És cert que per una organització com CNT poden existir perills en actes públics que poden efectar el desenvolupament general de la organització, especialment en èpoques de creixement, només cal veure anys enrere la repressió del cas SCALA. Però seria un error seguir el joc al poder i els seus mitjans de comunicació i dividir els manifestants en bons –pacífics- i dolents –violents-. La CNT en una manifestació massiva, no ha de seguir les instàncies de Puig i treure-li la caputxa al jove combatent, ni tampoc jutjar quin mètode de lluita és correcte i quin és incorrecte. La CNT com a sindicat legal, no participa en aquests actes, per tant no té cap necessitat de fer de jutge ni de policía, tampoc de condemnar-los. En tot cas el paper de la CNT en una manifestació massiva és protegir els manifestants dels cossos repressius.

Ciberactivistes

Si una cosa ha provocat l’ascens de l’ús de les xarxes socials com Facebook o Twitter, és l’aparició de la figura del ciberactivista. El ciberactivista és aquell que desde la comoditat del sofà de casa seva va llençant proclames revolucionàries per les xarxes socials (si pot ser amb una cara de Durruti, una barricada, uns encaputxats enfrontant-se a la policia, etc, doncs molt millor). El ciberactivista es queixa que la gent no es mobilitza per res o que no val la pena organitzar-se enlloc perquè tots els grups, ateneus, o sindicats són una colla de reformistes, també hi ha la versió del que desde l’anonimat denúncia els malvats reformistes que es troben a la seva pròpia organització.

El ciberactivista té la solució per tot, tots els altres estan equivocats i no val la pena mobilitzar-se sinó és per cremar aquell banc, penjar els empresaris i banquers a la Plaça del Poble,etc; això si, ells mai seran els que realitzin aquests actes. Que cremin bancs a Grècia està molt bé i s’han de penjar fotos, però aquí no, no és el moment, les masses no estan preparades, dirà. També consideren inútil l’anarcosindicalisme, perquè tot i que aquest últim vol acabar amb l’estat i el capital i organitzar una societat autogestionaria de baix a dalt, és reformista perquè busca millores immediates pels treballadors i no acabar amb el treball assalariat de forma immediata. Com si una cosa fos incompatible amb l’altre, els militants de la CNT sempre s’han mogut entre dos vies, la legal (reformista) de millorar les condicions dels treballadors mitjançant les escletxes del sistema, i l’acció directa tant per millorar les condicions de vida dels treballadors, com  per l’autodefensa contra el capital i l’estat i per crear estructures paral·leles al sistema.

El ciberactivista, considera que les Vagues Generals de 24h són inútils per derogar reformes laborals (cosa certa) i perquè les realitzen sindicats verticals, subvencionats i amb alliberats (cosa també certa). El problema és que la seva “solució” és quedar-se a casa sense fer res (perdó, criticant als altres per seguir el joc els majoritaris) o treballant ,en comptes de convertir l’aturada de 24h en una jornada de lluita als carrers i on fer visible el discurs i la pràctica anarcosindicalista i anarquista.

Una cosa també curiosa del ciberactivista, és el seu afany per participar a tots els esdeveniments que apareixen al facebook, així et trobes que l’esdeveniment d’una manifestació pel facebook per exemple “contra el capital, la seva crisi i per la autorganització de la classe treballadora”, et diuen que hi assistiran centenars o fins i tot milers de persones, i després a la manifestació hi han els de sempre i si s’ha fet bona feina de difusió, uns quants més. És el que té poder fer la revolució amb un clic i quedar-te amb la consciència tranquil·la, com els catòlics que van a confessar.

I és que les xarxes socials són interessants per intercanviar informació (fent una bona tria, perquè un altre problema d’aquests temps, és l’excés d’informació), però no hem d’oblidar per qui estan controlades i tampoc que la veritable feina es realitza en els anarcosindicats, grups d’afinitat, organitzacions anarquistes; parlant els militants entre ells, debatent i prenent decisions comunes, i no pas en simples escrits incendiaris, crítiques desde internet sense tenir coneixement de la situació de tal militant o organització, o fent cas del que diuen els mitjans de comunicació oficials. Com s’aprèn de la lluita i dels propis errors d’aquesta és a través de l’experiència real i no darrere d’una pantalla.

Un altre tema seria l’aïllament que provoquen les xarxes socials, per exemple amb aquelles persones amb qui quedes per parlar i prendre alguna cosa i estan ,més pendents dels missatges del whatsapp, del Twitter o del facebook, d’aquelles persones que tenen milers d’amics d’arreu del món a les xarxes socials i s’acaben aïllant dels amics reals o tenen dificultats per relacionar-se amb altres persones.

 

Ciberactivista, deixa de renegar i aixeca el cul del sofà!

Si a algú li ha picat, potser és perquè té algun dels símptomes del ciberactivista.

Un afiliat de la CNT que també fa el troll per internet de tan en tan, però que almenys intenta moure el cul del sofà de casa.

La ciudad ingobernable. Una reflexión política sobre los disturbios del 29m

Extret de:  http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/20230

La ciudad ingobernable.

Una reflexión política sobre los disturbios del 29m

No lamentamos haber apedreado a la policía

No nos arrepentimos de haber destrozado bancos e inmobiliarias.

No nos pesa haber incendiando Starbucks y El Corte Ingles

No nos avergonzamos de haber quemado contenedores de basura…

…Los hemos quemado porque no queremos tener que buscar en ellos nuestra comida.

Porque queremos que NADIE tenga que hacerlo.

La represión brutal de la huelga (con incontables palizas y heridos, varios mutilados por disparos de pelotera, 79 detenidos y cuatro encarcelamientos), el constante bombardeo mediático sobre los “grupos de violentos sin ideología” o la amenaza de endurecimiento de los mecanismos jurídicos y policiales para restringir libertades, son elementos que ponen de relieve el miedo del Estado a la fuerza colectiva que se hizo visible el pasado 29. Una fuerza materializada por la determinación masiva de no ser víctimas pasivas, de no quedarse con los brazos cruzados o con las manos moviéndose tontamente en el aire, mientras quién está en el poder arrasa con las condiciones de vida de todos nosotros. Una fuerza embrionaria, todavía en busca de expresiones políticas y de proyecciones tácticas y estratégicas, pero apoyada sobre algunas certezas conocidas. Entre ellas, la esterilidad del pacifismo como principio incuestionable.

La lucha callejera, lucha social y política

Precisamente porque Puig y compañía, los dirigentes, analistas y ‘expertos respetables’ de todo tipo, saben que los disturbios del jueves tienen causas sociales bien profundas, crean alarma entorno a unos contenedores de basura ardiendo, y obvian o normalizan el hecho de que haya personas que tengan que comer de esos mismos contenedores. El problema, según ellos, es que haya destrozos del mobiliario urbano. Que haya vidas destrozadas en todo caso es un factor secundario, un condicionante que agrava el problema de “la violencia”. Éste es el razonamiento que se está difundiendo estos días. Ésta es, al fin y al cabo, la definición oficial de “violencia”.

Pero los disturbios de la huelga no fueron obra de grupos organizados sin más ideología que la violencia por la violencia, ni de provocadores policiales infiltrados destinados a criminalizar. Por supuesto, había algunos grupos organizados que llevaban a cabo acciones y, por supuesto, había policías encubiertos que practicaron detenciones e incluso llegaron a destrozar algún pequeño establecimiento con la intención de distorsionar el contenido político de los ataques. Pero no le digamos mentiras al mundo, y menos a nosotros mismos. En los disturbios eramos miles tirando piedras y atacando a los bancos, y no actuábamos por orden ni provocación de nadie más que de los que día a día nos joden la vida obligándonos a saltar y rebelarnos.

En Plaça Catalunya, Urquinaona, Universitat, Sant Antoni o el Raval, estábamos todos: currelas, estudiantes de instituto y de universidad, parados, catalanes, marroquíes, chavales, chavalas, sobretodo jóvenes pero también mayores, anarquistas, comunistas, independentistas, peña que pasa de política pero está harta y quiere levantarse… no estábamos organizados entre nosotros, solo tratábamos de mantenernos juntos sobre el acuerdo de plantar cara a los que instintivamente sabemos reconocer como enemigos: los maderos que nos hostian, los bancos que nos roban y nos endeudan, las grandes empresas que nos explotan y nos venden una falsa felicidad a través del consumo. Empresas como El Corte Ingles, Telefónica, Zara… o como Chicco, que después de una foto hábilmente tomada y unos titulares juguetones, ha pasado de ser una multinacional propiedad de una de las familias más ricas de Italia, que factura 1323 millones de euros al año, a convertirse en un humilde comercio de barrio llevado por una madre soltera.

Desde hace más de un siglo, el discurso de los poderosos está orientado a patologizar y negar la base política y consciente que rige revueltas y rebeliones, atribuyéndolas a los rasgos psicológicos e irracionales (“instintos criminales”) de algunos individuos, en vez de a fallos estructurales en el sistema social que a ellos les beneficia y a nosotros nos oprime. Pero si el disturbio no tiene ningún razonamiento político detrás, si es instintivo e irracional, no se entiende porqué no estalla indiscriminadamente afectando por igual a transeúntes, quioscos, bicis, etc., en vez de focalizarse sobre objetivos muy concretos (grandes empresas, bancos, policía…), dejando ver un criterio en absoluto irracional.

El reverso de este discurso, su reflejo en los medios de protesta social, es el mito izquierdista del “agent provocateur: el infiltrado policial que provoca la violencia y criminaliza una protesta originalmente pacífica. Una figura que ciertamente ha existido, pero ni mucho menos en las proporciones que algunos tratan de hacernos creer. Los dirigentes de estos ámbitos políticos consiguen así negar las prácticas combativas como opción política válida, generando desconfianza entorno a ellas, desplazándolas del campo amigo al enemigo, evitando que se extiendan. Lo que no consiguen con este discurso es explicar como se han ganado tantos conflictos obreros, como se han conquistado tantos derechos, o como se han gestado todos los procesos revolucionarios de la historia, procesos de lucha con formas ilegales que fueron madurando hasta precipitar en estallidos revolucionarios. Si la lucha callejera no es más que una táctica de infiltrados policiales, no pueden explicar esto.

Desgraciadamente, no conseguiremos cambiar nada sólo manifestándonos alegremente, sin imponer por la fuerza nuestras necesidades a quienes tienen el poder y quieren que nadie cambie. Entonces, el debate ya no es tanto violencia sí-violencia no, sino más bien violencia cómo, cuándo y dónde. El debate es como compaginar todas las formas de lucha (algunas violentas, muchas otras no) entre ellas.

Pero en este debate no entra quien no aspira a una transformación social que acabe con la miseria. Un criminal de la talla de Felip Puig no nos va a dar lecciones sobre cómo debemos protestar. Los que ponen familias enteras en la calle, los que nos privan de la posibilidad de caer enfermos y ser atendidos, los que nos imponen paro y condiciones laborales miserables, los que asesinan en cárceles, CIEs y barrios, los que responden a la protesta pacífica rompiendo brazos y rodillas, todos esos no pueden darnos lecciones sobre violencia.

Frente a las amenazas y la represión, seguir peleando

El pasado 29 les asustamos porque mostramos un grado de ferocidad en la lucha que no eran capaces de recordar. Les hubiera gustado ver a un pueblo manso que sigue pacíficamente el itinerario marcado por los sindicatos del Estado, y en vez de eso se encontraron con una ciudad en llamas, que lanza al mundo las imágenes de una juventud rabiosa que no acepta ser pisoteada. Una vez más (y esto es lo que más les duele), la “marca Barcelona”, la ciudad aburguesada, pacificada, moderna y atractiva a inversores sin escrúpulos, se ha esfumado en las columnas de humo que levantamos por todas partes.

En estas columnas ellos han sabido reconocer un fantasma que desde hace un tiempo viene inquietándoles. El fantasma de una vieja ciudad que creían muerta y enterrada, y que sin embargo hoy vuelve a surgir amenazando los sueños de los que quieren normalizar la explotación y la desigualdad, poniendo todo este sufrimiento detrás de un bonito escaparate para turistas. Es el fantasma de la Rosa de Foc, el fantasma de todo un pueblo organizado, fiero e ingobernable, que no aceptaba otra autoridad que la de sus propios principios: que ni una sola persona pase hambre, que ni una sola persona sea explotada, que ni una sola persona duerma en la calle. Todo para todos, y entre todos.

Y esto fue lo más grande del pasado 29M. No fueron los destrozos, no fueron las piedras ni las llamas. Fue la determinación de miles de personas a desafiar el miedo y la resignación para luchar juntas. Fue la capacidad de desobedecer en masa, de coordinarse y luchar desde cada barrio y luego unir todas nuestras fuerzas. Fue demostrar que todavía estamos vivos, que todavía somos capaces de plantar batalla y recuperar la historia de lucha que nos pertenece para trazar un camino, un futuro para todos.

Después de haber conseguido esto, no bajemos la cabeza. Por mucho que nos amenacen con nuevas leyes, por mucho que manipulen y digan a la gente que somos un grupo de terroristas o unos provocadores policiales, por mucho que nos apaleen, nos lancen gases o nos disparen pelotas de goma a la cara. Por mucho que encarcelen a nuestra gente y amenacen con hacernos lo mismo a todos.

Por muchas mentiras que digáis, por muchas amenazas que lancéis, estamos orgullosos de haber luchado contra vosotros y estamos determinados a seguir haciéndolo. Esta es nuestra ciudad, estas son nuestras calles, y queremos que nuestros hijos puedan jugar en ella libres, sin miseria, sin angustia, sin vosotros ni vuestros matones. Estas son nuestras vidas y vamos a luchar por ellas.

Libertad inmediata para los presos.

Solidaridad con todos los heridos, detenidos y encausados.

Viva la Rosa de Foc, viva la lucha por la Revolución Social

Huelga, respuesta obrera y terrorismo del Estado

El 29M vimos en las calles una respuesta social contundente, de quienes no creen en toda esta falsa paz social. Los medios se llenaron la boca de violencia, de gamberrismo, de terrorismo de baja intensidad, de kale borroka. El Estado quiere el monopolio de la violencia, y ellos definen qué es violencia.
Para ellos no violencia es bombardear un pueblo matando miles de trabajadores y trabajadoras. Para ellos, violencia es romper un escaparate a un banco o multinacional que no va a ni a notarlo en su economía porque las cifras que manejan ellos son inimaginables para nosotras/os. Tampoco es violencia para ellos gastar dinero de los impuestos en bombas de racimo, minas antipersona y helicópteros tigre. Para ellos no es violencia que la policía apalee a quien proteste contra todo lo que nos están haciendo Para ellos, violencia, tampoco es que mientras quien trabaja está hinchado a impuestos, quien más dinero acumula, apenas paga abogados y gestorías que le evadan impuestos. Para ellos tampoco es violencia que quieran prohibirnos manifestarnos, o hacer huelga, que aumenten las cárceles, las leyes represivas y la policía en las calles. Para ellos no es violencia que los políticos se estén aumentando sus sueldos un 40-50% algunos mientras hay trabajadores/as muriendo en las largas listas de espera sanitarias y quieran aplicar ya en breves el copago. Para ellos, violencia, tampoco es que echen a gente de sus casas mientras hay un montón de casas vacías Tampoco es violencia que haya gente pasando hambre mientras los supermercados tiran toneladas de comida diariamente. Tampoco para ellos es violencia que haya quien busque en la basura para poder llevarse algo a la boca. Para ellos, nunca será violento que sigan muriendo trabajadores/as en su puesto de trabajo, o sufriendo lesiones, por culpa de las condiciones laborales indignas a las que se ven sometidos/as para poder sobrevivir. Violencia, tampoco será para ellos que el Estado español viva todavía de la colonización y que Endesa, Telefónica, Repsol entre otras, esté saqueando y robando recursos, tanto como destruyendo territorios en otras partes del planeta, principalmente en Latinoamérica, sin dejar de lado otros territorios. Pero para nosotras/os, quienes trabajamos, quienes tenemos que madrugar para poder subsistir o quienes no tienen opciones a conseguir un sustento la violencia es otra. Violencia es que por protestar nos apaleen, nos tiren gases lacrimógenos, nos tiren pelotas de goma y encima pagado todo ello con los impuestos. Violencia es que cada vez la educación esté más inaccesible, que la sanidad esté más deteriorada, que nos cobren impuestos por todo. Para nosotras/os, violencia es que nos digan que la única alternativa que tenemos para protestar es cada cuatro años elegir al dictador que queremos que nos gobierne. Violencia, es que a las multinacionales les den todas las facilidades para expandirse por todas partes, mientras el trabajador que quiere abrir su pequeño comercio se vea absorbido y ninguneado. Violencia, son las leyes racistas, las cárceles exclusivas para inmigrantes, y las cárceles en general, donde la vida muere, donde no se soluciona nada sino que se agrava el problema. Violencia es el miedo al despido, estar aterrorizada/o por no tener que dar de comer a tus hijas e hijos. Violencia es la dejadez que hay con las personas mayores, las que nos han dejado todo y han sufrido mucho por darnos algo para nuestro futuro y vosotros, capitalistas, lo estáis arrebatando. Violencia son las agresiones contra la vida rural. Violencia es tener que pedir subsidios al estado para poder vivir, es que la vivienda esté desorbitada, es que la okupación cada vez esté más penalizada. Violencia es que se sustituya la palabra “esquirol” por la de “derecho a trabajar”. Para nosotras y nosotros, violenta es la normalidad del sistema capitalista. Tras la jornada del 29 de marzo, nos ha quedado claro que nos tratáis como mercancía, que queréis desprestigiar nuestra lucha, que queréis acobardarnos y reprimirnos. Pero no nos vais a detener, seguiremos luchando, seguiremos creando el mundo nuevo que merecerá la pena ser vivido. Porque nuestra libertad es innegociable, seguiremos ingobernables. Extendamos la solidaridad con las personas detenidas el día de la huelga general de 24h. La lucha continúa. Salud y anarcosindicalismo Solidaridad Obrera – Vocero de la CNT-AIT Catalunya i Balears 04/abril/2012
http://soliobrera.cnt.es/secciones/editorial/869

Reflexions sobre la Vaga General [Secretaria d' Organització]

-Els dies abans de la Vaga: Dies abans de la Vaga General els militants de la CNT vam encartellar diversos barris de la ciutat -Centre, Can Llonch, Creu de Barberà, Plaça Espanya i Torreguitart i pancartes a la Ronda Nord- a més de repartir diversos pamflets informant de les conseqüències de la reforma laboral i la importància de realitzar la Vaga amb un discurs propi i diferenciat dels sindicats majoritaris.

-El piquet unitari: Els afiliats a la CNT vam participar al piquet unitari que va tallar els accessos de Sabadell Sud i que més endavant va ser dispersat pels Mossos d’Esquadra. La consigna dels militants de la CNT era de tancar aquells grans magatzems i multinacionals, evitant el petit comerç i l’enfrontament amb els treballadors/es, ja que som conscients que a molts d’ells  no se’ls hi va permetre realitzar la Vaga. Aquesta secretaria valora molt positivament la combativitat del Piquet Unitari i al haver aconseguit tallar l’accés de Sabadell Sud durant pràcticament 2 hores.

-La manifestació de les 11:30: Molt bona participació a la manifestació unitària anticapitalista, que sota les sigles de Sabadell Lluitant reunia a la CGT, CNT, COS, MPS, Plataforma Afectats per la Hipoteca, 15-M, CSA La Mekànica, Algo Diferentes, Assemblees d’Instituts, PCPC. La participació en aquesta manifestació va ser d’unes 3000-4000 persones.

-Elements a millorar de cara a pròximes mobilitzacions: Com a Sec. d’Organització penso que de cara a pròximes mobilitzacions la CNT hauria d’intentar fer més visible el seu model sindical alternatiu, d’oposició a les eleccions sindicals i als comitès, a les subvencions i als alliberats, i partidari de l’autogestió, les seccions sindicals i les assemblees de treballadors/es. Això no ha de ser incompatible amb fer un front comú amb els sindicats combatius de la ciutat. El cas és que ens ha faltat propaganda contra la reforma laboral, els motius de la Vaga i el model sindical de la CNT, de fet, el dia de la Vaga ja se’ns havia acabat pràcticament tota la propaganda, inclús l’especial “Solidaridad Obrera”. També, tot i valorar positivament el Piquet Unitari, hagués sigut interessant realitzar un piquet de la CNT, que informés en aquells comerços on el sindicat té conflictes sindicals oberts com a Mercadona, el RACC, concessionaris de Yamaha o on sabíem que no es permetria exercir el dret a Vaga, com al Corte Inglés, Zara, Opencor (anteriorment amb conflicte, i que finalment ha readmès el company acomiadat).

-Sobre la violència: Molt s’ha parlat de la violència dels manifestants desde els mitjans de comunicació, especialment a Barcelona. Però també a Sabadell, on el Diari de Sabadell de dissabte comptabilitzava en 11000 euros les destrosses (dos contenidors i una persiana del mercat central), però no deia res dels 6 detinguts -una d’elles amb la mandíbula dislocada- sense cap prova, ni dels 3 periodistes agredits. Curiós aquest sistema capitalista democràtic on té més valor un container que una persona. Sobre els incidents de Barcelona, es parla únicament de la violència dels manifestants, de les cafeteries cremades. Però cap on va anar a aquesta violència? Doncs cap al BBVA, Banc que inverteix en industria armamentística http://www.antimilitaristas.org/spip.php?article3742, el Banc Sabadell i la cafeteria Starbucks especialista en explotar els seus treballadors i agricultors: http://www.lahaine.org/index.php?blog=4&p=31548 http://www.excelsior.com.mx/index.php?m=nota&id_nota=753344 i als camperols que cultiven el cafè  http://old.kaosenlared.net/noticia/comercio-justo-en-starbucks. Quan estan parlant d’una cafeteria, no estan parlant del Bar Manolo del barri.

Tenim democràcia, que vol dir canviar d’amo cada quatre anys perquè no canviï res, i camuflat darrere d’aquesta democràcia un brutal sistema capitalista, on la nostra roba és fabricada per treballadors de països “subdesenvolupats” a canvi d’una misèria de salaris, on els nostres mòbils i ordinadors funcionen gràcies a que menors d’edat estan a les mines del Congo extraient Coltán, cafè gràcies a arruïnar la vida dels camperols d’Etiopia, Chiapas,etc, on es permet que el comerç flueixi lliurament (segons les normes dels països “desenvolupats”) mentre es persegueix, es tanca i es repatria aquelles persones que marxen del seu país per sobreviure, i a on aquí, ara alguns es comencen a despertar ja que estan acabant amb l’estat del “benestar”, la nostra lluita no és per recuperar l’estat del benestar -com la progressia xupy-guay-, sinó per acabar amb tota aquesta misèria. Aquesta és la veritable cara d’aquest sistema. I si oposar-se a tot això és ser antisistema, si, ho som. I condemnem tota la misèria i violència a què ens sotmet aquest sistema.

- I després de la Vaga, què? Els afiliats a aquest sindicat sabíem perfectament que amb una Vaga de 48 hores no derogaríem la reforma laboral i que els sindicats majoritaris el que pretenien era realitzar una mostra de força per assentar-se a negociar alguns aspectes d’aquesta reforma que més els afecten, com els salaris de tramitació o els convenis col·lectius. Per nosaltres, aquesta Vaga ha de ser l’inici d’un seguit de mobilitzacions continuades per tal de derogar la reforma laboral. Per tant, per una banda, és important continuar les mobilitzacions amb aquelles forces sindicals i socials que s’oposen al pacte i a la claudicació, i per l’altre, difondre el model sindical de la CNT, recuperar la consciència de classe i enfortir l’anarcosindicalisme. Cal continuar amb les mobilitzacions, jornades de lluita, i plantejar-se sense por, realitzar una Vaga General amb tots els sindicats combatius.

Crònica de la manifestació de “Sabadell lluitant” (Vaga General)

Després de les detencions de 6 persones i l’agressió policial a periodistes de Vilaweb Sabadell durant els incidents del piquet de Sabadell lluitant del matí del passat 29 de març, a les 11:30 va començar la manifestació davant El Corte Inglés de l’Eix Macià convocada per Sabadell lluitant, coordinació on la CNT de Sabadell forma part. Aquesta manifestació ha superat en número de persones a la manifestació groguenca de CC.OO i UGT, aplegant unes 3000 persones pels carrers del centre de Sabadell. En un tó reivindicatiu i contundent s’han recorregut diferents carrers de la ciutat de Sabadell i s’ha aconseguit el tancament dels establiments que havien decidit obrir portes. En un context de lluita social les bones paraules democràtiques (“jo respecto que tú facis vaga però jo vull treballar/seguir llepant el cul al meu cap/pagar la hipoteca i el BMW serie 3, etc) només serveixen per enfortir un sistema neoliberal i estatista que cada cop es mostra més agressiu amb la població. Ells tenen els Mossos, nosaltres tenim la força de l’auto-organització.

Durant tot el dia d’ahir les persones detingudes pels “piquets d’empresaris i classe política” (Mossos d’Esquadra), han sigut posades en llibertat. Dues d’elles vinculades a la CNT de Sabadell. Igualment considerem positiva aquesta vaga, no tant pels possibles rèdits que puguin treure els paràsits sindicals de Toxo i Méndez, més aviat com a primera pedra d’un edifici que ha de significar, com a mínim, la derogació d’aquesta reforma laboral i l’afiançament de lluites socials encaminades a la transformació radical d’aquesta realitat.

Un afiliat a la CNT de Sabadell

Sobre la dialéctica cripto-reaccionaria – Crítica al artículo “De la intervención política” de Félix Rodrigo Mora

Estudios, Revista de Pensamiento Libertario

http://cnt.es/estudios

Crítica/Debat

Julio Reyero González

• Maquinista ferroviario, escritor ocasional y azote ultramontano.

Resumen:
En un momento de amenaza socioeconómica sin precedentes inmediatos, el movimiento libertario tiene dos necesidades imperiosas: responder a los planes de los poderes fácticos de aumentar las dificultades vitales de los trabajadores (restricción de la movilidad, encarecimiento del coste de la vida, paro, represión, etc.) con acciones estratégicamente efectivas y visibles, y ejercitar la inteligencia a la hora de actualizar y difundir la crítica al poder (desarrollada con acierto por los clásicos de los siglos XIX y XX) entendiendo sus nuevos mecanismos de opresión social. Esta última tarea cobra importancia en tanto en cuanto últimamente proliferan ideas que poco tienen que ver con el desarrollo de un movimiento racionalista como el anarquismo, que hunde sus raíces en los orígenes del socialismo y mucho antes en las ideas esparcidas por la Ilustración. Más bien al contrario, ese lenguaje lo hemos visto siempre como abono del pensamiento ultrarreaccionario bastante más antiguo que el capitalismo deshumanizado que sufrimos. Este artículo se centra en lo publicado por Félix Rodrigo Mora titulado “De la Intervención Política”, no siendo el único ejemplo de Caballo de Troya en las publicaciones y conferencias recientes de ámbito libertario.

Crítica de Julio Reyero a l’escrit de Félix Rodrigo Mora:

Adjunto	Tamaño
Sobre la dialéctica cripto-reaccionaria – Crítica al artículo “De la intervención política”	1.38 MB

Article de Félix Rodrigo Mora:

Adjunto	Tamaño
E#1 – De la intervención política	2.12 MB