Article d’Opinió d’ Iñaki Aikart del Butlletí número 170 (Pàgs 6-8) de L’Ateneu Llibertari Estel Negre. El reproduïm ja que tracta i crítica posicions de l’anarquisme a l’estat espanyol respecte la protecció de les diferents llengües i cultures a aquest estat. L’article és del 2007 i algunes de les observacions (com “Per comprovar tot això només s’ha de veure la contínua aparició i desaparició d’assemblees, col·lectius i persones, l’escàs nombre d’afiliades als sindicats, el baix nombre de publicacions a pesar de disposar de major accés a mitjans tècnics, el pobre nivell discursiu d’allò que s’escriu o la reiteració de temes autoreferencials, entre altres”) i crítiques que fa ja estan superades o s’està avançant positivament per la seva superació. També són discutibles afirmacions com la següent: “Aquests nacionalismes minoritaris que comparteixen la seva realitat amb un nacionalisme fort suportat per l’Estat han estat diana de la crítica llibertària. Crítica que ha estat molt més forta i habitual en el seu cas que la feta al nacionalisme central”. Tot i això gran part de la crítica i les problemàtiques respecta aquest tema que planteja l’autor, continuen sent vàlides.
La lectura de premsa i de publicacions de caràcter llibertari ens posa al corrent de quins són els temes d’actualitat en el Moviment. Un dels habituals és la crítica al nacionalisme.
El rebuig a l’Estat per considerar-lo un dels pilars garants de l’explotació de les persones per part d’altres persones ja erapresent en temps de les primeres anarquistes. Es tracta d’una crítica tan clara i tan bàsica que ha sofert pocs o cap canvi de llavors ençà. Es negava el paper de l’Estat, però al mateix temps es reconeixia el dret vital dels pobles i de les persones a exercir la seva cultura —evidentment amb el menyspreu dels aspectes més carques i opressius.
L’exaltació de la nació i de la pàtria resulta un fet molt perillós en tractar-se d’un acte principalment emotiu i poc racional. Aquesta exaltació ha estat utilitzada en el passat i ho és en el present per a tiranitzar o domesticar el poble amb arguments que se situen més enllà dels interessos de classe.
El segle XX ha significat un cop de gràcia per a gran part de la diversitat cultural en tot el món, essent una realitat extrema a Occident. La despoblació del món rural i l’amuntegament a ciutats, l’aparició d’una poderosa indústria (a)cultural i les massives migracions —no només entre continents— han treballat en aqueixa línia.
Arribats en aquest punt cal preguntar-se quines són les aportacions de l’anarquisme per aturar l’extermini de la diversitat cultural. Un extermini que, lluny del que algunes volen pretendre, no és una lliure elecció perquè es produeix en les pitjors condicions: repressió, analfabetisme en la llengua pròpia, poderosa indústria (a)cultural i compra d’ànimes per la societat de consum. En parlar d’aportacions es fa referència a qüestions pràctiques. La idea llibertària troba la seva coherència a fer teoria i pràctica en una sola peça. És allò de fer coincidir mitjans i fins. La teoria sense una aplicació en la pràctica perd tota capacitat alliberadora i resta com una aportació més al camp de la filosofia.
La resposta a la pregunta plantejada no és molt positiva. Parlant en termes generals s’ha de reconèixer que la recerca de pràctiques s’ha convertit en un problema per a un moviment que pateix un cert raquitisme organitzatiu i en el qual la mediocritat de la societat actual s’ha introduït sense gaires problemes. Per comprovar tot això només s’ha de veure la contínua aparició i desaparició d’assemblees, col·lectius i persones, l’escàs nombre d’afiliades als sindicats, el baix nombre de publicacions a pesar de disposar de major accés a mitjans tècnics, el pobre nivell discursiu d’allò que s’escriu o la reiteració de temes autoreferencials, entre altres.
Centrant-nos en el nostre àmbit lingüístic, és cert que s’editen alguns periòdics i butlletins en la llengua minoritzada i que una organització com la CNT ja treu la seva propaganda en català. Però tot i aquestes sensibilitats, se li continua donant molt poca importància a les diferents cultures oprimides i, el que és més difícil d’entendre, amb la seva vocació ibèrica, el Moviment Llibertari viu a prop de les formes culturals que tant ha promogut l’Estat espanyol. L’acceptació de la idea d’Espanya en texts i escrits és un exemple habitual. Simptomàtic és l’ús corrent del mot nacional per referir-se a l’àmbit espanyol (molt més enllà de les sigles CNT, que són quelcom històric). Com es pot acceptar allò que es nega d’una manera tan simple?
En la segona meitat del segle XX apareixen per tot el món moviments d’alliberament nacional. Als països del Sud estan lligats a lluites anticolonials o contra l’imperialisme occidental i a Europa reivindiquen el que s’ha qualificat com nacions sense estat (propi). Aquests nacionalismes minoritaris que comparteixen la seva realitat amb un nacionalisme fort suportat per l’Estat han estat diana de la crítica llibertària. Crítica que ha estat molt més forta i habitual en el seu cas que la feta al nacionalisme central. Les raons d’aquesta diferència són diverses, però entre elles cal apuntar l’acomodació a una realitat saturada pel nacionalisme espanyol durant tants d’anys que per a molts ha arribat a convertir-se en una normalitat. En la nostra realitat propera aquesta situació és fa realment estranya si tenim en compte que els darrers governs de l’Estat practicaven l’exaltació de la nació (Espanya) sense cap tipus de disfresses.
De qualsevol manera, criticar aquells que ens volen alliberar amb un nou Estat sempre és lícit. Ara bé, s’agrairia que se superessin els termes en què s’ha fet aquesta crítica fins ara, doncs resulta tediosament reiterativa. A vegades, fins i tot sembla que és aprofitada per a no haver de tractar temes que teòricament estan molt clars —n’és un exemple el llibre Nacionalisme i Cultura, de Rudolf Rocker— però que en la pràctica són obviats com la minorització i discriminació lingüística o la uniformització cultural, promoguda per l’Estat al seu temps i ara accelerada per la mundialització. No només s’ha de dir que aquests temes són ignorats sinó que per a moltes companyes es transformen en temes tabú que fan una olor a nacionalisme que tomba. Aquest és un gran error, doncs si és cert que els nacionalismes minoritaris han estat els màxims abanderats de les reivindicacions de caire cultural, també és cert que el Moviment Llibertari ha passat del tema olímpicament. Es pot dir que sense adonar-se’n ha delegat les seves obligacions en ells, cosa totalment irresponsable. El caràcter antipatriarcal i autogestionari del Moviment és un element necessari per crear una veritable cultura popular. Imprescindible a l’hora de tractar els aspectes culturals més conservadors, irracionals i rancis que no causen cap problema a gent d’altres ideologies.
La separació del Moviment de les reivindicacions culturals, que l’apropa a les formes de l’Estat, ha causat una reacció de rebuig allà on el genocidi cultural és més patent, principalment entre les darreres generacions. Això unit als 30 anys de participació de partits nacionalistes en un joc polític que s’ha demostrat incapaç de resoldre cap aspiració social ha dut a la situació paradoxal de l’existència de grups de joves que neguen la política de partits però que també recelen del Moviment Llibertari, en part pel seu tarannà espanyol.
La lectura del present article pot provocar diferents reaccions, algunes de les quals coincidiran amb les que l’experiència ja ens ha fet viure.
Alguna dirà que aquestes no són coses que hagin de preocupar el Moviment. No pot ser així de cap manera. La lluita anarquista troba consistència en la integració de totes les lluites d’alliberament en una, doncs no es pot ser lliures mentre no ho siguem en totes les cares de la nostra vida.
Altra ens parlarà de multiculturalitat, interculturalitat o mestissatge. Òbviament la convivència entre cultures no es pot donar quan una d’elles es troba minoritzada i perdent usos constantment. Així el mestissatge es pot convertir en el romàntic parany del món globalitzat que ens duu a no saber res de nosaltres i poca cosa més de les altres.
Tampoc no s’entenen com a solucions propostes que han quedat en pures teories, com és el cas de l’anarcoindependentisme.
La nostra línia a seguir passa per l’assumpció d’un antinacionalisme coherent capaç de deixar a banda la proposta cultural de l’Estat espanyol i capaç, al mateix temps, de dur a la pràctica les teories referents a les llengües i cultures oprimides. A més de negar la idea imperialista d’Espanya i les fronteres mentals que ens ha posat amb les seves autonomies s’haurien de començar a revalorar les llengües pròpies. L’alfabetització ha de ser un objectiu. És infame la quantitat de gent a dins del Moviment incapaç d’expressar-se de forma escrita en la seva llengua. També se li ha de donar més importància a l’edició de llibres i publicacions periòdiques en altres llengües que no la tradicionalment promoguda per l’Estat.
Però allà on més difícil és la feina és en les altres cares de la cultura que van més enllà de les llengües i que una poderosa indústria (a)cultural està fent desaparèixer. Hauríem de conèixer com feien les coses les nostres majors per a almenys tenir la possibilitat de rebutjar-les conscientment, si és el cas, i no per imposicions de Hollywood, de l’esport rei o de Telepizza. En especial són interessants els aspectes més relacionats amb la cultura camperola, doncs ja n’hi ha qui apunta a aquesta com a referent davant de la crisi ecològica i energètica que ens cau al damunt.
Mentre anem fent, a mi en això de l’anarquisme espanyol que no em fiquen.
Per baixar-vos els butlletins de l’Ateneu Estel Negre, cliqueu a aquí:
http://www.estelnegre.org/butlleti.html
16F: Concentración en la sede del PP (Primer acto contra la reforma laboral en La Rioja). Las movilizaciones de CNT Logroño contra la reforma laboral comenzaron el pasado jueves 16 con una concentración frente a la sede del PP. (El primer acto en La Rioja contra la reforma que conozcamos)
), discurrió animadamente por el recorrido de la manifestación y cuando llego a la plaza del espolón donde acababan CCOO y UGT con los discursos de su jerarquía local y un par de trabajadoras invitadas continuo, a la vista de todos, hasta el palacio de gobierno de La Rioja, lugar de trabajo de Pedro Sanz, donde aun se dio un poco mas de libre expresión y un compañero se arranco a hablar al resto animando a seguir luchando.
