Un que no ha anat a les mobilitzacions dels indignats

15 05 2012

Opinió personal

Com ja tots deveu saber dissabte i avui 15 de maig i  han hagut diverses manifestacions arreu de l’estat per celebrar l’aniversari del 15M.

Perquè no vaig a les mobilitzacions dels indignats:

-Perquè no em sento identificat en aquest moviment, ja que les propostes que realitza són en tot cas per protegir l’estat del benestar i millorar la democràcia parlamentària: incrementar el control sobre la classe política i les transaccions econòmiques, elevar els impostos als més rics i a la banca, protegir i millorar els serveis públics o el queda d’ells (sanitat, educació, transports), més participació de la població en els assumptes polítics,etc. Mesures que no intenten superar el sistema capitalista i la democràcia liberal, sinó a aturar els atacs contra “l’estat del benestar” i enfortir-lo. És impossible que els governants acceptin aquestes mesures quan són els els que reben favors i són endollats a les grans entiats financers i multinacionals, i és impossible que les rendes altes o els bancs acceptin aquestes mesures sense oposar-si amb tots els mitjans. És impossible que l’economia de lliure mercat accepti aquestes mesures quan mercats com la Xina, l’India, Brasil,etc països que estan augmentant el seu PIB espectacularment (que no vol dir que això es tradueixi en una millora de les condicions de vida de la població) i la única solució per competir amb aquests països emergents és acabar amb l’estat del benestar i equiparar-nos al marc laboral d’aquests països. Per tant les úniques alternatives al capitalisme són l’economia planificada “socialista” que ja hem vist els seus resultats, o defensar aquests serveis públics mentre es va creant una societat paral·lela  autogestionària. I no vull ser pessimista, però d’això estem a anys llum.

Tampoc penso que el simple fet d’acabar amb el bipartidisme com reclama la plataforma “Democracia Real Ya” que actua com a grup de pressió dins el 15M, suposi l’assoliment d’un sistema on la gent pugui decidir sobre els temes que afecten les seves vides. Per això cal acabar amb l’estat, aparell al servei de les classes dominants que no li interessa que la gent s’organitzi i prengui les seves pròpies decisions sense professionals de la política, ja que això suposaria la seva fi. Tot estat és jeràrquic, també els estats socialistes tenen les seves castes privilegiades: Els membres destacats del partit, els intel·lectuals fidels el règim, els càrrecs de l’exèrcit. L’estat, mai podrà està al servei del poble.

-Perquè les manifestacions massives puntuals sense parar la producció, serveis i comunicacions no serveixen de res. Ja vaig viure l’experiència de participar a les manifestacions massives contra la Guerra de l’Iraq, resultat: La guerra va continuar i el PSOE va guanyar les eleccions continuant la guerra a l’Afganistan i augmentant els efectius a aquest país. Les manifestacions massives pel sol fet que siguin massives no suposen cap transformació social. La única manera de canviar les coses, l’únic llenguatge que enténen els poderosos i el que els hi fa més mal, són tres paraules: La Vaga, el boicot i el sabotatge. Només parant la producció, boicotejant i sabotejant les empreses,  i prenent-ne el control quan sigui posible (o almenys de moment defensant els treballadors mitjançant seccions sindicals i assemblees), és quan de veritat es fa mal al sistema. Però clar, potser això també és violent i alguns creuen o ens volen fer creure que acampant a places o presentant firmes a l’administració podrem canviar el sistema. De fet l’acampada de Barcelona per exemple, només va molestar una mica quan ja portava massa temps i atacava la imatge turística de la marca Barcelona.

-Perquè no em considero un ciutadà pacífic (tampoc un violent). La última proposta del 15M sobre aquest tema ha sigut que ens posem aquests braçalets:

El terme ciutadà elimina les diferències entre explotadors (banquers, patronal, clase política,etc) i explotats (treballadors, treballadors en situació d’atur, jubilats amb una pensió de misèria,etc). El més greu del cas és que la paraula ciutadà ha calat fins i tot dins l’esquerra “contestatària”, així podem trobar comunicats d’aquesta que en comptes de referir-se a treballadors, explotats o oprimits, ens parlen de ciutadans, eliminant les diferències de clase. Joan Rosell president de la CEOE, el rei d’Espanya, la Duquesa de Alba,etc també són ciutadans.

http://www.ara.cat/societat/recomana-manifestants-mantinguin-actitud-pacifica_0_697130389.html

Aquests nois ens conviden a que ens quedem quiets al terra esperant que ens obri el cap la policia, és important que ens gravin els mass media per demostrar que som ciutadans pacífics. Els violents han de ser denunciats i expulsats:

-Perquè un moviment que sigui anunciat i ben vist pels mass media, indica que no és un moviment que suposi cap perill pel sistema, ni que les seves idees ho poguin suposar. Jo no veig que per exemple les protestes o vagues de la CNT siguin anunciades cada dos per tres pel diari Público, entre altres, en tot cas només s’anuncien alguns actes culturals i històrics de la CNT, que sempre queda bé parlar dels anarquistes si es fa referència al passat. I a sobre encara hem de sentir coses, com que la Cooperativa Integral Catalana vol comprar el domini d’internet de Público per 240.000 euros http://maspublico.org/compra-de-publico-es/, com si Público (diari progre del grup Mediapro) hagués sigut mai un mitjà anticapitalista i com sinó hi haguéssin publicacions anarquistes o anticapitalistes  (Solidaridad Obrera, La Directa, Diagonal…) Una altre pregunta és qui finança plataformes com Democracia Real Ya i qui hi ha el darrere perquè demanin el vot a partits minoritaris i diguin que l’abstenció no serveix de res, o demanin la circumscripció única i d’on treuen els diners per les seves publicacions gratuïtes  a tot color.

-Perquè no entenc algunes coses com que es creïn coordinadores i comissions per tractar temes laborals, quan ja existeixen eines útils per la defensa dels treballadors, els sindicats (i no parlo de CCOO, UGT…).

-Assembleitis: No crec en la utilitat d’assemblees  multitudinàries amb gent d’ideologies a vegades fins i tot contraposades. Si, l’assemblea és el millor sistema d’organització,però també poden ser manipulades per professionals polítics de la oratòria, poden ser interminables i inoperatives sinó es va amb unes propostes concretes i es debaten,  parlant del sexe dels àngels, intentant lligar o intentant captar gent per tal moviment polític (cosa que sindicats, partits parlamentaris i extraparlamentaris i grupuscles de tot tipus han fet). Per la CNT Sabadell seria molt fàcil lloar el 15M com han fet tants mitjans de comunicació, partits i sindicats (fins i tot la CNT a nivel confederal i algún dels seus sindicats), però en aquest sindicat hi ha gent partidària d’aquest moviment i forces altres molt crítics, i no hem d’enganyar a ningú per ser més simpàtics i intentar captar afiliats. Les assemblees poden ser manipulades i per si soles no són el millor sistema, poden esdevenir un petit parlament, fins i tot un petit estat amb un pensament únic entorn el “pacífisme” amb la seva policía per vigilar els “violents” i els “provocadors”.

Alguns llibertaris diuen que s’ha d’anar a les places a convencer la població. Jo em nego a anar a les places a convencer a ningú i no em vull posar nerviós discutint-me amb gent que em defensarà votar a partits minoritaris, la utilitat de sentar-se o estirar-se al terra quan carrega la policia, els que diuen que tots som ciutadans indignats independenment que siguem d’esquerres o de dretes, banquers o treballadors, els que criminalitzen i denuncien altres formes de lluita com el boicot o el sabotatge,etc. Durant la meva vida m’he discutit bastantes vegades i discutint el resultat acostuma a ser enfadar-se i que els altres segueixin pensant igual. La millor manera d’aprendre i canviar d’opinió és equivocant-se, jo no he pensat sempre igual i a base de l’experiència i d’equivocar-me penso així. Per tant qui vulgui anar a les places a convèncer que hi vagi, qui pensi que està fent la revolució o canviant alguna cosa que ho pensi i qui el 15M li ha suposat un canvi tan radical a la seva vida per tatuar-se el seu símbol, doncs endavant. Al cap d’un temps algunes d’aquestes persones seguiran pensant que la mobilització pacífica ciutadanista és la única via i altres no. La única cosa positiva que li veig el 15M és que a partir d’aquí algunes persones s’han començat a conscienciar i a mobilitzar-se, alguns continuaran demanaran millores per retornar a l’estat del benestar i altres intentaran transformar la realitat.

Potser sóc un sectari, però no penso perdre el temps anant a assemblees, discutint-me amb gent i seguint uns mètodes de lluita -imposats- que considero inútils. Prefereixo invertir el meu temps en activitats que considero més productives i evitar arribar de mal humor a casa. Amb tots els respectes pels companys/es llibertaris que estan dins d’aquest moviment.

Un afiliat a la CNT Sabadell





Recull de cròniques del 1r de maig

3 05 2012

Barcelona: http://cntsabadell.wordpress.com/2012/05/02/cronica-del-1r-de-maig-de-lacte-de-la-cnt-a-barcelona-i-de-la-manifestacio-anticapitalista-de-la-tarda/

Canarias: http://cnt.es/noticias/primero-de-mayo-en-canarias

Córdoba: http://cnt.es/noticias/c%C3%B3rdoba-manifestaci%C3%B3n-primero-de-mayo-contra-la-reforma-los-recortes-y-el-pacto-social

Almería: http://cnt.es/noticias/cr%C3%B3nica-manifestaci%C3%B3n-1%C2%BA-de-mayo-2012-almer%C3%AD

Granada: http://cnt.es/noticias/cr%C3%B3nica-del-1-de-mayo-de-2012-cnt-ait-granada

València: http://cnt.es/noticias/valencia-cr%C3%B3nica-y-fotos-del-1%C2%BA-de-mayo-del-2012

Sevilla: http://cnt.es/noticias/sevilla-cr%C3%B3nica-de-la-manifestaci%C3%B3n-del-1%C2%BA-de-mayo

Logroño: http://cnt.es/noticias/logro%C3%B1o-3000-personas-en-la-manifestaci%C3%B3n-del-1-de-mayo-con-cnt

Euskal Herria: http://cnt.es/noticias/1%C2%BA-mayo-en-euskal-herria-cnt-llama-dar-pasos-hacia-una-nueva-huelga-general

Salamanca: http://salamanca.cnt.es/2012/05/01/1-de-mayo-anarcosindicalista/

Valladolid: http://www.cntvalladolid.es/spip.php?article1153

Madrid:

http://sovmadrid.cnt.es/noticia/fotos-manifestaci%C3%B3n-1%C2%BA-de-mayo-2012

Zaragoza:http://aragon.cnt.es/?p=6719

Teruel: http://aragon.cnt.es/?p=6703

Ávila: http://cntavila.blogspot.com.es/

Compostela: http://cntbetanzos.blogspot.com.es/2012/05/cronica-do-1-de-maio.html

Vigo: http://www.cntgaliza.org/?q=node/1310

Alcorcón y Sierra Norte de Madrid: http://fcs-villaverde.cnt.es/index.php?option=com_content&view=article&id=567:ide-norte-a-sur-cronica-y-fotos-del-1o-mayo-de-cnt-en-alcorcon-y-sierra-norte-de-madrid&catid=1:ultimas-noticias

Asturias: http://gijon.cnt.es/blog/2012/05/02/cronica-actos-1%C2%BA-de-mayo-cnt-asturias/

Elx: http://cntelx.blogspot.com.es/2012/05/un-ano-masla-cnt-de-elche-junto-con-un.html

Alacant: http://cnt-alacant.blogspot.com.es/2012/05/imagenes-del-1-de-mayo-en-alicante.html

Gandia: http://cntlacosteralavall.blogspot.com.es/2012/05/cronica-de-l1-de-maig.html

Albacete: http://cntab.blogspot.com.es/2012/05/1-de-mayo-en-albacete.html

La Plana-Camp de Morvedre: https://picasaweb.google.com/107730805660984752092/1Mayo2012Castellon?authkey=Gv1sRgCJS5iJ7onYzPCQ#slideshow/5738765659087807362





Breu crònica manifestació Granollers 28 d’abril

30 04 2012

Aquest 28 d’abril de 2012 tingué lloc a Granollers una manifestació unitària organitzada per la CNT, CGT, COS, IAC i l’Assemblea Llibertaria del Vallés Oriental. La manifestació començà a les 17.00h a la Plaça de la Corona de Granollers i es dirigí fins la Plaça Maluquer i Salvador. La manifestació tingué una bona acollida, travessant un dels carrers peatonals més concorreguts de Granollers, cridant consignes en contra la reforma laboral decretada pel govern central, les detencions i l’auge de la repressió sorgida a partir de la vaga general del 29 de març i emfatitzant la necessitat d’acció des de la classe treballadora.

Arribats a la Plaça Maluquer i Salvador, es feren uns parlaments a càrrec de les organitzacions convocants, juntament amb les paraules de Octavio Alberola i l’historiador Frank Mintz.

L’acte conclogué amb el concert públic de Juanito Piquete.





Barcelona: Crónica de la ola represiva tras la huelga general del 29 de marzo

25 04 2012

Font: http://es.contrainfo.espiv.net/2012/04/25/barcelona-cronica-de-la-ola-represiva-tras-la-huelga-general-del-29-de-marzo/

Sigue una pequeña crónica de las fechas más importantes del mes de abril, que dan un mapa de la agudización continua de la represión en el Estado español, y especialmente en Cataluña, tras los acontecimientos de la huelga general del 29 de marzo. Dadas las circunstancias del Estado de excepción que quiere imponer el régimen democrático, a la vista también de la cumbre del Banco Central Europeo, que se llevará a cabo el 3 de mayo en Barcelona, además de su intento de atemorizar al movimiento anarquista y subversivo, a través de detenciones y la histeria mediática de los altavoces del Poder, hacemos un llamamiento a lxs compas de estar alerta y contribuir en las numerosas tareas de contra-información para que podamos difundir con más éxito lo que acontece desde una perspectiva revolucionaria. ¡Adelante compañerxs, por la difusión del fuego!

Llegeix la resta d’aquesta entrada »





Manifestació per la llibertat dels presos del 29M i per l’absolució de totes les encausades. Diumenge 22 d’abril a les 18h a Plaça Catalunya

21 04 2012

LLIBERTAT PER ALS 3 VAGUISTES PRESOS

DIUMENGE 22 d’ABRIL A LES 18H A PLAÇA CATALUNYA (BCN)

Retirada de càrrecs per a totes les encausades del 29-M

Des del passat 29 de març tres companys vaguistes estan detinguts i en presó preventiva , per participar en un dels piquets de la Vaga General. Des de qualsevol punt de vista, la seva situació d’empresonament respon a una estratègia política per part del Govern de la Generalitat i el Govern central, de criminalitzar la resposta social i la jornada de Vaga General davant les desorbitades, injustes i innecessàries retallades econòmiques i socials.

A més, com ben clar va deixar el conseller de l’interior Felip Puig amb la seva sentència “hem de fer por”, l’exagerada i excepcional mesura de mantenir als tres vaguistes en presó preventiva vol ser un càstig exemplar políticament estratègic per a espantar i no respondre a cap acusació jurídica basada en proves verídiques.

Exigim la llibertat immediata dels tres empresonats.

L’estratègia de criminalització és clara, i amb els mitjans de comunicació com a aliats, han provat de crear una cortina de fum, confondre’ns d’enemics i desviar el debat que plantejaven milers i milers de persones al carrer. Tot i així no oblidem que qui utilitza la força i la violència, tant amb les seves polítiques econòmiques com per a reprimir la resposta social que aquestes generen, és l’Estat i els seus cossos policials.

La repressió no acaba amb els tres empresonats: cames trencades, ulls perduts, múltiples cops i tractaments vexatoris, és la violència que rebem quan sortim al carrer a defensar la nostra dignitat.

Prou ja de la impunitat a la violència policial.

Quan cada vegada som més les que desconfiem de l’estat del benestar com una proposta viable… Quan ens retallen cada vegada més l’educació, la sanitat i les necessitats més bàsiques amb decissions marcades autoritàriament pels mercats… Quan la resposta social creix, i ja no els val amb ignorar-nos s’han d’apressar a endurir el codi penal per augmentar les penes i negar drets bàsics com el de manifestació o associació -eines legítimes de la societat per respondre a les injustícies que ens imposen-.

No volen tenir en compte les reclamacions socials, i ademés volen impedir que protestem i alcem la veu perquè creen així la imatge de que les seves polítiques tenen un recolzament popular; tot i que saben que perjudiquen a gran part de la societat. Aquesta retallada a les nostres llibertats té un amarg regust a continuitat d’èpoques passades i recorda un autoritarisme contra el qual les nostres mares i avis ja van haver de lluitar.

No a la criminalització de la resposta social ni a la retallada dels drets civils.

I per davant de tot, no caurem en la seva estratègia de desviar l’atenció del que es reclamava a la vaga general del 29 de Març. Continuem lluitant contra la nova reforma laboral que vol deixar-nos despullats davant la patronal. No perdrem ni els carrers ni la solidaritat entre nosaltres. Ànims a totes les que lluiten des de l’àmbit de la sanitat, l’educació, el laboral, dels barris, i des de cada racó d’aquesta ciutat. Juntes ho podem tot.

No ens aturaran. Continuem teixint camins diferents. Només ens queda perdre la por.

Manifestació diumenge 22 d’Abril a les 18h a Plaça Catalunya





[Valencia] Crónica de la manifestación contra la privatización de la sanidad

17 04 2012

CNT-Valencia acudió a la manifestación convocada por la Red Autogestionada Anti-privatiación de la Sanidad (RAAS) en todo el estado y que en Valencia organizó la CASPV. La marcha comenzó en la Plaza San Agustín y recorrió las calles de Valencia hasta llegar a la sede del Partido Popular donde se leyó un manifiesto y se convocó una asamblea sobre la sanidad para el 3 de mayo así como futuras movilizaciones. 

COMUNICADO DE LA CASPV TRAS LA MANIFESTACIÓN

Entre 1500 y 2000 personas salimos ayer 15 de Abril a la calle en Valencia para manifestarnos contra la privatización de la sanidad pública , por la derogación de la ley 15/97 , contra el copago y los recortes.

El transcurso de la manifestación , con un evidente tono combativo , denunció mediante la escenificación del criminal efecto de los recortes en sanidad y educación que representaba la guillotina que llevaron durante todo el trayecto compañeros de diversas asambleas del 15 M ; así como a través de las consignas que se corearon : “”Presupuestos policiales para escuelas y hospitales”, “le llaman sanidad y no lo es , es beneficencia y lo sabeis”, “el nicho mas barato te lo ofrece Ana Mato” , “tu salud es su negocio” “sanidad , dulce sanidad , no nos quites hospitales como en Campanar” etc.

La ley 15/97, cuya derogación han exigido los manifestantes, permite la entrada masiva de la empresa privada en la gestión de la sanidad pública.

La de Valencia es una de las distintas marchas que han tenido lugar este domingo en diferentes ciudades de España contra los tijeretazos en sanidad, en un momento en el que el Gobierno guarda silencio sobre los términos en los que realizará el recorte extra de 10.000 millones de euros en sanidad y educación y ha reducido en un 6,8% la partida de los presupuestos destinada al sector sanitario (288,96 millones de euros menos respecto al año anterior)

Desde el CAS-PV valoramos como exitosa la respuesta de ayer , teniendo en cuenta que en nuestra comunidad no encontrábamos en medio de un puente ya que el día de hoy es festivo y mucha gente estaba fuera .

Felicitamos a todas las asambleas 15 M , asambleas de desempleadxs , asociaciones de vecinos , colectivos , ONG ,organizaciones ecologistas y sindicatos de clase que nos apoyan (CNT-CGT-COS,) y saludamos la participación del sindicato de salud de Intersindical Valenciana.

Agradecemos el apoyo de los medios de comunicación alternativos que nos han brindado su espacio de forma desinteresada , así lo han hecho radio Klara , Radio Malva y Cartelera Turia que han hecho pública nuestra convocatoria .

Recordamos finalmente que la jornada de ayer no ha sido sino el comienzo de la intensificación de esta lucha frente a la agresión de las últimas medidas y contra la privatización de la sanidad pública que ya han hecho suya los colectivos y asambleas antes citados y que proponemos consolidar y ampliar en forma de asamblea de trabajadores/as y usuarios/as el próximo 3 de Mayo a las 19h en el local del Casal Obrer i Popular , c/Salvador Ferrandis Luna 42 .

Os esperamos

CAS PV (Coordinadora antiprivatización de la sanidad pública del Pais Valenciano)






Solidaritat activa amb els vaguistes i els empresonats

6 04 2012

Font: http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/20232

Quan els polítics tenen por de perdre tota legitimitat del seu poder, reprimeixen sense escrúpols, quan són milers de persones que s’enfronten a la seva misèria, criminalitzen a través dels mitjans i apliquen mesures de càstig, vulnerant els principis de les seves pròpies lleis.

Des del 29 de març, hi ha 3 persones que estan en presó preventiva. A una d’aquestes, el Javi, la van detenir quan participava al matí en un piquet informatiu al barri del Clot, mentre l’Isma i el Dani van ser detinguts a un piquet de Zona Universitària.

Durant tota la jornada de protesta contra la reforma laboral i les retallades, es van dur a terme a Barcelona un total de 56 detencions, arribant a la xifra de 79 a la resta de Catalunya. Algunes d’elles van sortir en llibertat provisional després d’haver pagat una fiança de 3000 i 4000 euros, d’altres varen quedar amb càrrecs i hauran d’anar a signar a jutjats cada 15 dies, setmanalment o dos cops per setmana. També hi ha qui va sortir de la comissaria després d’haverrebut greus pallisses de la policia. A un noi, per exemple, van deixar a la porta de comissaria ambel fèmur trencat, sense diners i sense mòbil per la matinada, o dos altres que els hi van haver d’extirpar la melsa degut als cops de puny i patades propiciades pels mossos.

Tampoc no oblidem el centenar de ferits a causa de la brutalitat policial, que un cop més els mossos d’esquadra han utilitzat. Que en tinguem constància, només per les bales de goma, hi ha 20 persones ferides, un d’ells és un nen de 4 anys i dos d’ells s’han quedat sense visió.

Els mitjans de comunicació s’han encarregat des del primer moment d’estigmatitzar les vaguistes i de legitimar l’actuació policial: les pallisses, l’ús de piloteres o fins i tot, el retorn als gasos lacrimògens. Ho estan fent tot desviant el debat de per què milers de persones havien sortit al carrer decidides en un dia de vaga general. Pretenen  confondre’ns i dividir-nos tot sembrant la por, però les qui vam sortir aquell dia, que som moltes i moltes, vam sentir la força de saber-nos juntes, de saber-nos fortes i ja no l’oblidem. El 29 de març el carrer era nostre, i tot i que des de la matinada es produïren les primeres identificacions i detencions, la jornada de lluita va continuar endavant.

No obstant, tot i la repressió i els abusos policials que es van produir aquell dia, per a moltes de nosaltres el balanç de la jornada de lluita és positiu: les vies per accedir a Barcelona estaven tallades, molts comerços van tancar, centenars de milers de persones no van anar a treballar,  moltes també vam fer vaga de consum i vam donar una resposta massiva al carrer.

Ara que tres persones estan a la presó i que lluitem per al seu alliberament, recordem que vam decidir fer vaga perquè estàvem i estem cansades que unes poques persones decideixin sobre les nostres vides imposant unes regles del joc unilaterals i de dalt a baix. Des de la privatització de la sanitat i l’educació, els desnonaments i desallotjaments de qui no pot pagar un lloguer o hipoteca, a la nova reforma laboral que permet aberracions tals com un acomiadament per estar malalt, la fi dels convenis col·lectius o la lliure aplicació d’EROs,… Cada dia ens escanyen més, però també cada vegada ens enganyen menys.

Jurídicament, no es sosté que per desordes públics es privi algú de llibertat. Aquestes situacions ens aclareixen com funciona la “Justícia” i en mans de qui es troba. Felip Puig, amb les seves declaracions i amenaces de restringir el dret de reunió, endurir el codi penal i fomentar la delació ciutadana, així com el Govern estatal amb mesures com estendre la legislació antiterrorista als actes de vandalisme urbà, ens mostren que les lleis són eines polítiques. La decisió d’empresonar el Javi, l’Isma i el Dani no correspon a aspectes legals sinó a uns interessos concrets per paralitzar les protestes. Actituds del mateix caire es van donar a la manifestació de suport amb les empresonades i detingudes el dilluns dia 2 quan els mossos d’esquadra van detenir un home amb diversitat funcional, abandonant la seva cadira de rodes, deixant-lo en llibertat amb càrrecs de desordres públics la mateixa matinada.

L’aïllament i les amenaces no tenen lloc en la il·lusió de trobar-nos

La precarietat perd el seu pes quan ens donem suport mutu

Les retallades ens reafirmen en l’autoorganització

La repressió, fins i tot, l’empresonament de les nostres companyes, no ens atura quan partim de que…

… SI ENS TOQUEN A UNA ENS TOQUEN A TOTES!!

LLIBERTAT VAGUISTES EMPRESONADES!!
ABSOLUCIÓ PER TOTES LES COMPANYES ENCAUSADES EL 29M!!

Grup de Suport del Javi del Clot





La ciudad ingobernable. Una reflexión política sobre los disturbios del 29m

5 04 2012

Extret de:  http://www.alasbarricadas.org/noticias/node/20230

La ciudad ingobernable.

Una reflexión política sobre los disturbios del 29m

No lamentamos haber apedreado a la policía

No nos arrepentimos de haber destrozado bancos e inmobiliarias.

No nos pesa haber incendiando Starbucks y El Corte Ingles

No nos avergonzamos de haber quemado contenedores de basura…

…Los hemos quemado porque no queremos tener que buscar en ellos nuestra comida.

Porque queremos que NADIE tenga que hacerlo.

La represión brutal de la huelga (con incontables palizas y heridos, varios mutilados por disparos de pelotera, 79 detenidos y cuatro encarcelamientos), el constante bombardeo mediático sobre los “grupos de violentos sin ideología” o la amenaza de endurecimiento de los mecanismos jurídicos y policiales para restringir libertades, son elementos que ponen de relieve el miedo del Estado a la fuerza colectiva que se hizo visible el pasado 29. Una fuerza materializada por la determinación masiva de no ser víctimas pasivas, de no quedarse con los brazos cruzados o con las manos moviéndose tontamente en el aire, mientras quién está en el poder arrasa con las condiciones de vida de todos nosotros. Una fuerza embrionaria, todavía en busca de expresiones políticas y de proyecciones tácticas y estratégicas, pero apoyada sobre algunas certezas conocidas. Entre ellas, la esterilidad del pacifismo como principio incuestionable.

La lucha callejera, lucha social y política

Precisamente porque Puig y compañía, los dirigentes, analistas y ‘expertos respetables’ de todo tipo, saben que los disturbios del jueves tienen causas sociales bien profundas, crean alarma entorno a unos contenedores de basura ardiendo, y obvian o normalizan el hecho de que haya personas que tengan que comer de esos mismos contenedores. El problema, según ellos, es que haya destrozos del mobiliario urbano. Que haya vidas destrozadas en todo caso es un factor secundario, un condicionante que agrava el problema de “la violencia”. Éste es el razonamiento que se está difundiendo estos días. Ésta es, al fin y al cabo, la definición oficial de “violencia”.

Pero los disturbios de la huelga no fueron obra de grupos organizados sin más ideología que la violencia por la violencia, ni de provocadores policiales infiltrados destinados a criminalizar. Por supuesto, había algunos grupos organizados que llevaban a cabo acciones y, por supuesto, había policías encubiertos que practicaron detenciones e incluso llegaron a destrozar algún pequeño establecimiento con la intención de distorsionar el contenido político de los ataques. Pero no le digamos mentiras al mundo, y menos a nosotros mismos. En los disturbios eramos miles tirando piedras y atacando a los bancos, y no actuábamos por orden ni provocación de nadie más que de los que día a día nos joden la vida obligándonos a saltar y rebelarnos.

En Plaça Catalunya, Urquinaona, Universitat, Sant Antoni o el Raval, estábamos todos: currelas, estudiantes de instituto y de universidad, parados, catalanes, marroquíes, chavales, chavalas, sobretodo jóvenes pero también mayores, anarquistas, comunistas, independentistas, peña que pasa de política pero está harta y quiere levantarse… no estábamos organizados entre nosotros, solo tratábamos de mantenernos juntos sobre el acuerdo de plantar cara a los que instintivamente sabemos reconocer como enemigos: los maderos que nos hostian, los bancos que nos roban y nos endeudan, las grandes empresas que nos explotan y nos venden una falsa felicidad a través del consumo. Empresas como El Corte Ingles, Telefónica, Zara… o como Chicco, que después de una foto hábilmente tomada y unos titulares juguetones, ha pasado de ser una multinacional propiedad de una de las familias más ricas de Italia, que factura 1323 millones de euros al año, a convertirse en un humilde comercio de barrio llevado por una madre soltera.

Desde hace más de un siglo, el discurso de los poderosos está orientado a patologizar y negar la base política y consciente que rige revueltas y rebeliones, atribuyéndolas a los rasgos psicológicos e irracionales (“instintos criminales”) de algunos individuos, en vez de a fallos estructurales en el sistema social que a ellos les beneficia y a nosotros nos oprime. Pero si el disturbio no tiene ningún razonamiento político detrás, si es instintivo e irracional, no se entiende porqué no estalla indiscriminadamente afectando por igual a transeúntes, quioscos, bicis, etc., en vez de focalizarse sobre objetivos muy concretos (grandes empresas, bancos, policía…), dejando ver un criterio en absoluto irracional.

El reverso de este discurso, su reflejo en los medios de protesta social, es el mito izquierdista del “agent provocateur: el infiltrado policial que provoca la violencia y criminaliza una protesta originalmente pacífica. Una figura que ciertamente ha existido, pero ni mucho menos en las proporciones que algunos tratan de hacernos creer. Los dirigentes de estos ámbitos políticos consiguen así negar las prácticas combativas como opción política válida, generando desconfianza entorno a ellas, desplazándolas del campo amigo al enemigo, evitando que se extiendan. Lo que no consiguen con este discurso es explicar como se han ganado tantos conflictos obreros, como se han conquistado tantos derechos, o como se han gestado todos los procesos revolucionarios de la historia, procesos de lucha con formas ilegales que fueron madurando hasta precipitar en estallidos revolucionarios. Si la lucha callejera no es más que una táctica de infiltrados policiales, no pueden explicar esto.

Desgraciadamente, no conseguiremos cambiar nada sólo manifestándonos alegremente, sin imponer por la fuerza nuestras necesidades a quienes tienen el poder y quieren que nadie cambie. Entonces, el debate ya no es tanto violencia sí-violencia no, sino más bien violencia cómo, cuándo y dónde. El debate es como compaginar todas las formas de lucha (algunas violentas, muchas otras no) entre ellas.

Pero en este debate no entra quien no aspira a una transformación social que acabe con la miseria. Un criminal de la talla de Felip Puig no nos va a dar lecciones sobre cómo debemos protestar. Los que ponen familias enteras en la calle, los que nos privan de la posibilidad de caer enfermos y ser atendidos, los que nos imponen paro y condiciones laborales miserables, los que asesinan en cárceles, CIEs y barrios, los que responden a la protesta pacífica rompiendo brazos y rodillas, todos esos no pueden darnos lecciones sobre violencia.

Frente a las amenazas y la represión, seguir peleando

El pasado 29 les asustamos porque mostramos un grado de ferocidad en la lucha que no eran capaces de recordar. Les hubiera gustado ver a un pueblo manso que sigue pacíficamente el itinerario marcado por los sindicatos del Estado, y en vez de eso se encontraron con una ciudad en llamas, que lanza al mundo las imágenes de una juventud rabiosa que no acepta ser pisoteada. Una vez más (y esto es lo que más les duele), la “marca Barcelona”, la ciudad aburguesada, pacificada, moderna y atractiva a inversores sin escrúpulos, se ha esfumado en las columnas de humo que levantamos por todas partes.

En estas columnas ellos han sabido reconocer un fantasma que desde hace un tiempo viene inquietándoles. El fantasma de una vieja ciudad que creían muerta y enterrada, y que sin embargo hoy vuelve a surgir amenazando los sueños de los que quieren normalizar la explotación y la desigualdad, poniendo todo este sufrimiento detrás de un bonito escaparate para turistas. Es el fantasma de la Rosa de Foc, el fantasma de todo un pueblo organizado, fiero e ingobernable, que no aceptaba otra autoridad que la de sus propios principios: que ni una sola persona pase hambre, que ni una sola persona sea explotada, que ni una sola persona duerma en la calle. Todo para todos, y entre todos.

Y esto fue lo más grande del pasado 29M. No fueron los destrozos, no fueron las piedras ni las llamas. Fue la determinación de miles de personas a desafiar el miedo y la resignación para luchar juntas. Fue la capacidad de desobedecer en masa, de coordinarse y luchar desde cada barrio y luego unir todas nuestras fuerzas. Fue demostrar que todavía estamos vivos, que todavía somos capaces de plantar batalla y recuperar la historia de lucha que nos pertenece para trazar un camino, un futuro para todos.

Después de haber conseguido esto, no bajemos la cabeza. Por mucho que nos amenacen con nuevas leyes, por mucho que manipulen y digan a la gente que somos un grupo de terroristas o unos provocadores policiales, por mucho que nos apaleen, nos lancen gases o nos disparen pelotas de goma a la cara. Por mucho que encarcelen a nuestra gente y amenacen con hacernos lo mismo a todos.

Por muchas mentiras que digáis, por muchas amenazas que lancéis, estamos orgullosos de haber luchado contra vosotros y estamos determinados a seguir haciéndolo. Esta es nuestra ciudad, estas son nuestras calles, y queremos que nuestros hijos puedan jugar en ella libres, sin miseria, sin angustia, sin vosotros ni vuestros matones. Estas son nuestras vidas y vamos a luchar por ellas.

Libertad inmediata para los presos.

Solidaridad con todos los heridos, detenidos y encausados.

Viva la Rosa de Foc, viva la lucha por la Revolución Social





1r de maig: A recuperar els carrers!

4 04 2012

El 4 de maig de 1886 va tenir lloc a Chicago la Revolta de Haymarket, en la qual la policia va disparar indiscriminadament contra milers d’obrers. Tres dies abans, va començar una vaga per exigir la jornada de vuit hores. Es va aconseguir, però a un alt preu: una brutal repressió contra els obrers en general i els anarquistes en particular i una pantomima de judici (“Els màrtirs de Chicago”). Són els fets que commemorem els treballadors cada Primer de Maig, Dia Internacional dels Treballadors.

I de tornada al segle XXI, estem en un 2012 en el qual hem vist com una nova Reforma Laboral ens retornava d’un cop de ploma, novament, a 1886. Aquest brutal segle XIX, que tant identifiquem amb Dickens i que tractem inútilment d’imaginar. En va perquè és impossible que ens puguem posar en la pell d’aquests treballadors que van sofrir el més descarnat i inimaginable d’un Capitalisme que avui gaudeix d’una insultant i prepotent salut. S’acaben els convenis col·lectius, els contractes de treball indefinits, les indemnitzacions per acomiadament, la tutela judicial… Sabíem, no obstant això, que totes aquestes ‘concessions’ fetes fa més de trenta anys, se’ns arrabassarien a la mínima que baixéssim la guàrdia. Es va abandonar la lluita, la militància, el sindicat, la solidaritat i la consciència de classe. Aïllats i indefensos, una crisi, a manera de cop de puny a l’estómac, i de genolls; Reforma Laboral, a manera de puntada a la cara, i al terra. Vençuts, exhausts i moribunds, derrotats definitivament per la Revolució Industrial, encara que avui ja no és Industrial, i difícilment hi haurà Revolució.

Però mentre hi hagi un sol obrer en peus, i pedres al camp, hauran de tenir enemic i guerra. I no són pocs els que s’estan aixecant. Perdent, poc a poc, la por a una crisi que possiblement es converteixi en estructural, els treballadors que encara es creuen com a tals miren al seu voltant, veuen als seus companys, tan miserables i currants com ells, encaixen mans i aixequen punys. Tornen a aquests sindicats que mai haurien d’haver d’abandonar, si és que ho van fer alguna vegada. I els que mai es van unir demanen carnets. Un sindicalisme de classe, assembleari, que no es limitarà només a aconseguir minsos augments salarials i descansos per a l’entrepà. Anarcosindicalisme. El mateix que va aconseguir, el 1919, la jornada de vuit hores es recupera, lentament però progressivament, per fer front als nous reptes. L’atur, la precarietat, les subcontractacions… Es van acabar els sindicats majoritaris, els comitès d’empresa i els convenis sectorials. Nosaltres sabem a qui serveixen els comitès i les eleccions sindicals. Via lliure per a l’acció directa. Via lliure per als treballadors i les treballadores. Amb sigles o sense elles, però en bloc, davant de l’empresari, negociant de tu a tu. No cal ser creatius i innovadors en la negociació: protestes, vagues i sabotatges han demostrat ser tremendament efectius. Paral·lelament, hem de recuperar els espais culturals, modelant les alternatives de la societat postcapitalista. Ateneus i cooperatives han de convertir-se de nou en els llocs on ens socialitzem i visquem al marge d’una societat que no ens vol per res més que per produir per deu pagant-nos tres, parafrasejant a Kropotkin. Perquè hauria d’espantar-nos als anarcosindicalistes la seva Reforma Laboral? Comencem l’àrdua però estimulant tasca de la reconstrucció del moviment obrer. El dia 1 de maig és un bon dia per començar. Potser no s’esperaven que els sortiria tan bé, aquesta Reforma que es va fer per això, precisament:

El Primer de Maig, els treballadors a recuperar el carrer!

Actes del 1er de Maig a diferentes localitats de la Regional Catalano-balear:


Tarragona: La CNT de Tarragona organitzarà diferents actes a la seva localitat durant el 1 de Maig.
Barcelona: Hi haurà mitin-manifestació al parc de les 3 Xemeneies (Avda. Paral·lel amb Ptge la Canadenca) de Barcelona a partir de les 10’00. A les 14:00 hi haurà paella vegetal i ecològica.
Mallorca: Diferents actes els dies 29 i 30. El dia 1, manifestació a les 11:30 h en la Plaça d’espanya a Ses Voltes (Parc de la mar) Palma.
Per trobar més informació sobre els actes convocats pel 1er de Maig, podeu consultar http://www.cnt.cat/agenda/








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.